nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 21°
20°

Per a morir rabiosos de dolor

La lectura del dit «cas Lamela» té la facultat de donar visibilitat a un panorama suficientment clar en els fets, però al qual encara no acabam de decidir-nos a posar nom. Breument, qui era fa tres anys conseller de Salut de la comunitat de Madrid, Manuel Lamela, va vessar acusacions molt greus contra l'equip d'urgències de l'hospital Severo Ochoa, de Leganés, dirigit pel metge Luis Montes: aquest senyor hauria estat responsable d'actuacions punibles per llei, en haver procurat el subministrament de sedants a malalts terminals. Es parlà d'eutanàsia i a l'emissora de la Conferència Episcopal, la COPE, es va motejar Luis Montes com a Doctor Muerte. Davant la polseguera que es va armar, la senyora Esperanza Aguirre naturalment va fer costat al seu conseller, però prometent alhora que rectificaria i demanaria perdó si la Justícia dictaminava la innocència de Montes i el seu equip. Ara la Justícia ha eximit de qualsevol responsabilitat penal el personal sanitari inculpat en el judici, el ministre Soria ha demanat a Aguirre que demani perdó, el Tribunal també exigeix el restabliment del bon nom dels afectats... i Esperanza Aguirre no tan sols no rectifica, sinó que, amb l'ajuda del nou conseller, construeix una pantalla de fum basada en el supòsit que ara tot funciona millor que quan Montes dirigia l'equip. Aquest supòsit ha estat reiteradament negat per sindicats i professionals. En qualsevol cas, Esperanza Aguirre no rectifica, no demana perdó, no fa res per restaurar el bon nom dels professionals represaliats i ara absolts.

Esperanza Aguirre és un exemplar químicament pur de l'extrema dreta espanyola, i en dóna proves seguit seguit: instant el Rei, per exemple, a fer gests de bona predisposició amb Jiménez Losantos, barrant el pas a Ruiz Gallardón: són dos exemples recents, la memòria en conserva a dotzenes, les hemeroteques en guarden centenars. Però no seria apropiat fer-la objecte primordial de criminalització. Si ella, ara mateix, no acompleix la seva promesa, és perquè sap que els seus electors no li ho retrauran. Hi ha una Espanya sòrdida, destil·lada del que el poeta Jaime Gil de Biedma definí com «un intratable pueblo de cabreros», que durant els darrers anys s'ha sentit incitada als ravals més insegurs de la democràcia, dubtosament separada per un paper de seda de l'extrema dreta d'altre temps. Hi ha una dreta aplaudida en la seva radicalització, assentada en el fanatisme, que ha perdut el do de la convivència i el sentit crític. Sense aquesta deriva de la dreta espanyola, Esperanza Aguirre no podria exhibir el seu estil de governar gallejant i legionari, arrogant i despectiu, que només pot induir a rebuig o a adhesió incondicional, posant a prova la resistència física de la convivència. No podria negar-se grollerament a acomplir la promesa d'obrar en consonància amb la decisió de la Justícia. Pot fer-ho perquè el seu partit s'ha dedicat a recrear i enrobustir el llenguatge de la brega i a provocar un desplaçament de càrrega que cada punt fa perillar la navegació. Mentre, només un terç dels malats terminals reben tractaments pal·liatius. Els altres poden morir rabiosos de dolor: una altra aportació del PP a l'estat del benestar.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris