cielo claro
  • Màx: 27°
  • Mín: 27°
27°

Les petites friccions del tren

És un dia de sol, baixes a Palma i el tren va mig ple. Saludes, t'asseus i et submergeixes en el teu món interior. Mires per la finestra, no veus cotxes ni alenes directament el seu fum. Tampoc no has d'estar atent al volant, de forma que viatges relaxat, sense la tensió d'haver de constrènyer els teus pensaments a la carretera. No només és l'estalvi d'energia "l'argument, sembla ser que màxim, per usar el transport públic", l'únic punt al seu favor. Penses: hi ha dues polítiques de transport. Una que prima les carreteres i l'ús del transport individual, amb més fum i estrès; i l'altre que aposta més pel transport col·lectiu. És veritat, tots els governs fan, i han fet, inversions en ambdós sentits. Però, la diferència d'uns i altres és que uns solen immobilitzar més la millora del transport públic. I això, com sabem, és un dels fils argumentals, i factual, que diferencia la dreta de l'esquerra. Però, la política de transports no és tan simple. Vegem-ho amb un exemple. Sóc un home a qui li costa canviar d'hàbits, potser per això, encara no havia comprat cap tarja intermodal. Una d'aquestes amb les quals s'ha viatjat gratuïtament, durant un temps, i que ara compten amb un ús majoritari. Em vaig fixar que un jove comentava a l'estació de Binissalem que l'aparell no funcionava, per cobrar el trajecte. Pujàrem al tren. Ell amb la tarja electrònica; jo amb la de paper. Al cap de poc, passa el revisor. Un home amb una pinta un pèl original. Però, no té importància. Tots som iguals; i, alhora, diferents. Ell anava uniformat i d'altres, una bona majoria, també s'uniformen sota els dictàmens dictatorials de la moda. Ara bé, hi ha revisors que van de revisor; i d'altres que són persones. Aquest jove, era un revisor amb majúscules, com els de l'Antic Règim "que, com saben, no té res a veure amb els de l'època franquista, molt més moderns; sinó amb els del segle XVII, malgrat en aquesta època encara no hi havia trens, però, sí d'altres inquisicions. El revisor amb majúscules demana els bitllets. Un a un. Mira i remira, a la recerca del delinqüent. Mai no dóna les gràcies "com la senyoreta agradable que em va atendre ahir. Enfoc els seus ulls. Bon dia. Ni cas. Marca el meu paper. Passa. Continua. Fins que arriba al jove, amb la tarja moderna, amb problemes, perquè no rutllava la màquina cobradora de Binissalem. El revisor eixampla els pits. N'ha trobat un! de delinqüent, i així el tracta, davant tothom. Pretén que li pagui el bitllet i li requisa la tarja. El jove protesta. ¿És ell el responsable que l'aparell de cobrar a Binissalem no funcioni? Poc li importen al revisor amb majúscules els arguments. Ell és el policia, representa el poder; i el jove, un delinqüent, que hauria de ser castigat. No està d'acord amb el jove que li cobrin el trajecte amb una altra màquina que rutlli. No. De cap manera. Agafa la tarja i la hi doblega. Jas! Ara ja no la podrà usar. Ara ja no és bona. Ara, aquesta tarja ja no serveix ni servirà. Això, encara encrespa més els ànims del jove, que es decideix a denunciar-lo... Passarà res? Segurament, no. Estic segur que el revisor amb majúscules me'l continuaré a trobar. Quin fàstic. Ara, me'l miraré amb més recel. Torn a l'inici de les meves reflexions: el transport públic, les inversions, les millores, la manca de fums, els tres magrebins que van obligar a aturar el tren fa pocs dies pel seu comportament incívic,... i ara aquest revisor amb majúscules. M'incomoda. A vegades, una minúscula pedra fa giscar tot l'engranatge, si es troba al seu interior. Ho desgasta tot. A vegades, la fricció arriba a fer fum... i mala olor. Tota una llàstima. Ho lament pel tren i la seva bonhomia.

Valentí Valenciano, professor

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris