nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 23°
22°

La parenta pobra/rica de Carles Miralles (i II)

Deixada de banda la dispersió dels vots que conformen aquesta curiosa antologia, el que sí em pertoca és subratllar el servei que pot fer al lector donada la qualitat de l'obra poètica de Carles Miralles, la qual, com comenta David Castillo, «té els seus referents immediats en Palau i Fabre i Jordi Sarsanedas», i que també és relacionable amb la de Gabriel Ferrater, Joan Margarit i, fins i tot, en determinats moments, amb la de Carles Riba, poeta que ell ha estudiat tant. Castillo acaba els seus comentaris amb una afirmació molt clara i taxativa: «Som davant d'un poeta, cap elogi pot anar més enllà d'aquesta afirmació». Pau Dito, per la seva banda, assenyala que No me n'he anat és «una antologia que com a mínim ha de contribuir a revisar l'opinió de més d'un significatiu antòleg», tot referint-se a la voluminosa Antologia de poetes catalans de Giuseppe Sansone.

No puc deixar d'esmentar, tampoc, per la seva justesa, la valoració que fa Àlex Susanna de l'escriptura de Carles Miralles, la qual considera «la forja d'una veu distintiva, austera i alhora pletòrica, amarada de tradició i ressons tant com de contrapunts i síncopes». Sens dubte, la ironia i el sarcasme són dos dels elements que caracteritzen l'escriptura miralleana. Com quan ens amolla: «No hi fa res / si no votes: l'espai que et pertany, altres / l'han tancat per tu. / Benèvolament, perquè no / t'atabalis ni prenguis mal». O, després d'assenyalar-nos que Tàcit va deixar escrit «el desig que tesi l'aranya sobre les armes la seva / fina teranyina i que del crit / de guerra no se'n conegui ni el nom», ens entima: «I arreu, quan els homes i les dones no entenen els esforços / dels que manen per fer-los més bons i feliços, hom / ha de protegir-ne els interessos àdhuc si cal / assassinar-los amb mètode», després de també recordar-nos: «Servar la pau fent la guerra / és el que cal, fórmula màgica de l'oncle USA, del magnànim / i benintencionat oncle de més enllà de Thule». El realisme al que, sens dubte, obeeixen semblants sarcasmes, també pot expressar-se de manera, tal vegada, més melancòlica i trista. Tal és el cas del poema Pobres a la tardor, que acaba demanant-se: «Quan et quedes sola / amb els teus pobres, ells i tu, ciutat, / i va arribant la nit inexorable, / en què penses, ciutat fosca penjada / dels alts braços desolats dels teus platans?». O el de Nois entre els cotxes, que comença: «Quan els semàfors detenen el trànsit / tan dens, s'aixeca un vol d'adolescents / que serpeja entre els cotxes oferint / mocadors de paper o demanant / cigarrets o diners o netejant / els vidres del teu cotxe amb draps eixuts».

Tanmateix, aquest realisme, que s'expressa de manera tan clara i directa en els textos que acabam de citar, pot requerir alguna atenció ben deixondida per esser copsat quan, per exemple, en Enderrocs, un poema que podem titllar d'una mica ferraterià, ens descriu la tanca d'un solar urbà per construir com segueix: «Tot és enderroc i un forat / de ciment vell, maons i objectes / abandonats, però l'oculten / anuncis on tothom triomfa / i somriu amb posat d'haver-se / menjat el món i d'esperar / trobar-se amb

les postres a la taula». Per poder arribar igualment a un ritme tan exaltat com el que practica a 28 d'agost de 1995, dedicat al setge de Sarajevo: «Vermell és l'aire que respiren, l'aigua / que beuen és vermella, i és amb ella / que es renten cada dia. Són vermelles / sobretot les finestres, com també / les pantalles d'aquests televisors, / brutes de sang, boques de foc com copes / d'àngels mísers del sempre darrer dia». Però no manquen tampoc en l'obra de Miralles versos que no tenen res de realistes, perquè el poeta -tot poeta- pot exigir tot el que vulgui, com en el poema que comença: «M'agradaria / poder somniar el futur sense la nosa / de tantes coses passades -l'odi / a l'enemic, la glòria, la por i la misèria-. I conclou més que agosaradament: «Mai no sadolls de vida, sempre / seran aquí, els meus ulls, amb la vida, / tot i que jo segur que hauré mort, algun dia». Cal convidar el lector a llegir ben a poc a poc No me n'he anat: hi trobarà una mina.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris