nubes rotas
  • Màx: 17°
  • Mín: 17°
18°

Un bany en seques de gener

Sant Antoni dat i beneït, Menorca entra en la letargia de les seques de gener: dites també les minves de la mena de primavera que la climatologia ens regala en situar-se damunt la segona quinzena del mes. Enguany, les minves ens han lliscat amb una plenitud radiant, molt estables i magnífiques. No sé si podria ara recordar, en els anys passats que la meva memòria abasta, un cas com el de 2008. Hem tingut dies i dies unes seques senzillament imperials, carregades de sol a gavadals, d'un aire encalmant benigne i dolcíssim. L'atmosfera s'ha mostrat transparent com els cristalls, amb una diafanitat de l'aire perfecta, absolutament mediterrània. L'aspecte paisatgístic s'ha mudat amb colors exacerbats, purs com l'esmalt. La natura, en aquest temps canonical, agafa, a Menorca, un tret verament august, ple de matisos i de pureses, dominada pels verds de les tanques de pastura i, a sobre, repintades per les pinzellades a espàtula del groc fosforescent de la flor d'avellana -o vinagrella. Entre la pàtina àcida dels pètals lluents de la flor d'avellana i els verds densos de l'herba de les pastures s'hi forma, per mi, una harmonia gens forçada. I, és clar, hom no diria pas que l'oxalidàcia és, en realitat, una planta exòtica introduïda, potser per devers el segle XIX. Em deia el botànic Pere Fraga que ens prové de Sud-àfrica, i que, tanmateix, aguanta perquè no troba, a l'illa, cap enemic natural, malgrat que aquesta bulbosa no va gens bé als conreus agrícoles.

Per a molta gent, la Menorca de gener, tot i els valors mediambientals que hi dominen a pler, és judicada com la Menorca més inhòspita, la de mal passar. Certs visitants -i certs residents!-, hi veuen una illa més aviat de quatre gats, de carrers despoblats i, fet i fet, amb una vitalitat humana externa depauperada, sense gaires perspectives. Coincideix que és el període de les tramuntanades cruels, feridores, que, a vegades, poden ser suportades difícilment. Sí, em faig càrrec que hom hi descobreix la Menorca del pitjor isolament, inclòs el greuge verinós del transport aeri i marítim. No hi trobareu pas cinemes de bona cartellera ni abundants propostes d'oci. A Menorca, a l'hivern, no hi ha res, llevat de natura forta, intensa, un punt folla. Sovint, l'illa pot recordar la pitjor fama de nivell de les pedres i el vent, allí on una certa literatura de biaix -més tost llegendària i torba- l'havia relacionada amb un illot carcerari on anaven a parar els funcionaris civils i militars castigats a redimir penes. Els més grans i feixucs topicassos s'hi precipiten, crec, sobre la reputació, diguem-ne, com a territori apte per a la vida humana bàsica -assegurant-hi, és clar, uns mínims de bona folgança i de civilització adequada.

I bé: no us negaré -per parlar ara amb el cor a la mà- que la vida d'hivern no és gens fàcil pels meus topants illencs: l'austeritat hi governa fins a extrems petrificats. Perquè, en efecte, en el bell mig del solstici d'hivern s'hi forma una illa de tardes de llum breu, de duració sobtada, de vents constants secs, punxants. La tristor de la fosca, en aquestes alçades de l'any, campa. Entre Nadal i Sant Antoni -i fins més endavant en el calendari- abans de les sis ja se us ha tirat a sobre la nit fosca -i encara bruna i sorruda. Les afeccions, les mil formes d'esplai, els esbargiments externs són pocs, o, simplement, no s'hi donen. Setmana a setmana, no hi trobareu pas al·licients a l'ús i costum continental, generals a les concentracions urbanes bèsties: ni fires foranes, ni rutes dominicals més enllà de cinquanta quilòmetres. No tenim carreteres a penes, ni colls ni ports de muntanya, ni neu ni gel; i, en tot cas, la gent poc procliu a sortir a l'extraradi de les grans ciutats, tampoc podria, a Menorca, deixar-se fagocitar pels centres comercials per fer-hi el deler de les compres compulsives del cap de setmana -a vegades, diumenges inclosos. I, en fi, no es coneixen clubs, penyes de col·leccionisme, amics del bridge i tantes collonades com abunden en els llocs de major densitat demogràfica. Res d'açò. A la meva illa, quan ens cau l'hivern, la natura irromp i ho abassega tot, dins i fora de l'ànima de llurs dòcils habitants. És, en efecte, una natura encarnada en els vents, l'aire clar pur, els verds de terra i els blaus perimetrals del mar i els blaus celestes. I pareu de comptar. No us afanyeu a buscar-hi res més. En tot cas, hi podreu gaudir la fortuna, com enguany, que us caigui una beneïda època de seques de gener molt assolellada, llarga i complaent. Aleshores, arribareu a la conclusió impecable: Menorca és un lloc paradisíac, capaç de fruir d'una primavera estiuenca en ple hivern que us convida al bany més plàcid de l'any. I a sobre, hi nedareu sense voliors de turistes ara i adés formiguejant-hi fins a límits insuportables.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris