nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
24°

Foc i fum a Gràcia

Pels mallorquins que vivim a Barcelona i ens agrada conservar les nostres arrels, la setmana passada ha estat de pinyol vermell. Dijous, a l'Espai Mallorca, una trobada de glosadors de Mallorca i Menorca. El local estava estibat, no hi havia vist mai tanta gent. He de confessar el meu desconeixement del glosat menorquí i me'n vaig endur una agradable sorpresa. És molt diferent del mallorquí, diria que més «senyor», per explicar-ho de qualque manera. S'acompanya de música -en aquest cas ho varen fer de guitarra- i la tonada dels glosadors també és distinta de la de Mallorca. Els representants menorquins, na Pilar Pons i en Miquel Ametller, varen fer un bon paper. Em va cridar l'atenció que els glosadors menorquins no tenguin malnom, a Mallorca seria impensable un glosador sense malnom. És ben vera que cada illa és un món.

Mallorca va estar representada per Mateu Xurí i Antònia Pipiu. Havien coincidit a l'avió amb la nostra escriptora més famosa i, com podeu suposar, aquesta coincidència va ésser una bona font d'inspiració per glosar les qualitats físiques i literàries de la senyora. La participació del públic, ben engrescat, va ésser absoluta i proporcionà temes als glosadors. La rivalitat entre pobles es va fer sentir. Una al·lota poblera va reivindicar Sant Antoni com a sant pobler (actualment molts pobles es rifen el sant). Na Pipiu, manacorina, se'n va desfer molt bé amb la seva resposta. En Xurí, en acabar, ens va fer una recitada de dècimes que ens deixaren amb la boca oberta.

I dissabte vespre, un any més, els poblers dugueren la màgia de la seva festa a Gràcia. Una gentada i molt bon ambient. La ximbonba i les veus de Biel Cladera Collut, Toni Crespí Ballador i Antònia Serra Mussola, fidels a la seva cita de cada any, ompliren la nit amb el seu cant. Visitant els diversos foguerons, vaig poder comprovar que a Barcelona encara continuen amb la cultura del botifarró torrat. No han arribat, com vaig veure per Sant Sebastià a Palma, a la sofisticació de torrar gambes i hamburgueses. I que sigui per molts d'anys!

Per cert, parlant de les festes de Sant Sebastià, vaig seguir, entre astorada, intrigada, divertida i admirada, tota la polèmica que les va envoltar. Hi havia opinions per donar i vendre. Uns, que no tenen punyetera idea de Mallorca ni dels mallorquins i sempre seguit xerren d'aquesta cosa estranya de «cultura balear», que ni ells saben que és, bramaven des del seu pamflet digital en contra d'una suposada substitució d'antigues tradicions per novelles. Sant Sebastià mai ha tengut cap tradició de festes a Palma més la que s'ha creada fa uns anys, qualsevol «llonguet» ho sap. No es pot substituir allò que mai no ha existit. De tota aquesta endemesa, els pobres dimonis n'han sortit escaldats. Pel que es veu són propietat de Sant Antoni, segons moltes opinions, i per Sant Sebastià no hi tenen res a fer. Encara dissabte vaig poder llegir un articulista que la pegava en contra dels dimonis. Els anomenava difusors del catalanisme. Realment més de mil dimonis «catalanistes», venguts de tots els pobles de Mallorca, fan molta por. Poden fer matx. Aquests «catalanistes» no tenen aturall, per aconseguir els seus propòsits de fer-se Mallorca seva, fins i tot fan pactes amb en Banyeta Verda.

Un dels motius de més controvèrsia va ésser «L'aTIÀr Foc» i l'assignació de l'organització a una empresa novella i, quin pecat!, radicada a Mancor. Dóna més garanties tenir l'empresa al passeig Mallorca de Palma? També va ballar un suposat favoritisme amb la concessió. No sé si era que una cosina tercera de l'amo estava casada amb un cunyat d'un que fabricava els coets, ja no ho record, però era una cosa per l'estil.

Vaig veure el correfoc per IB3. El vaig trobar espectacular. Els actes en què el poble pot participar de manera activa és el que dóna sentit a una festa que és patrimoni de tots.

L'espectacle final em va agradar molt llevat de la música; el concert del principi, molt bé; la resta, feresta. Una imatge que em va escarrufar va ésser la Creu dels Caiguts aixecant-se omnipotent per damunt els caps dels xeremiers, dimonis i músics. No tenc res en contra del símbol de la creu, però em va recordar altres actes de fa segles, on la creu, el foc i el fum n'eren els protagonistes.

Una altra satisfacció d'aquests darrers dies ha estat la lectura de la petita joia que és el llibre de Cosme Aguiló De rebus populi mei. Dic petit pel format, no pel contingut. Ja diuen que dins els pots petits es fan les bones olors.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris