cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
21°

La parenta pobra/rica de Carles Miralles (I)

He de confessar que, de Carles Miralles, sols coneixia Lectura de les «Elegies de Bierville» de Carles Riba, editat per Curial el 1979 "aviat farà trenta anys-, segurament encara el millor estudi que tenim sobre aquesta obra fonamental, el qual estudi, per cert, torna a estar a l'abast del públic per haver estat inclòs en Sobre Riba (Proa, 2007), també de Carles Miralles, acompanyant una dotzena d'altres estudis sobre aquest poeta. Això vol dir que servidor ignorava la condició de poeta d'aquest hel·lenista i lletraferit acadèmic que és Carles Miralles, malgrat haver guanyat els premis Amadeu Oller (1965) i Salvat-Papasseit (1967) i tenir publicats sis poemaris, més D'aspra dolcesa. Poesia 1963-2001 (Proa, 2002), que incorpora, de més a més, d'aquests sis poemaris el recull fins aleshores inèdit Mans lentes d'aigua i tota una sèrie d'altres poemes solts tampoc publicats abans.

La recepció de l'antologia No me n'he anat, que acaba de treure Edicions 62, m'ha fet prendre consciència de la meva injustificada ignorància, donada la indubtable qualitat de la seva producció poètica, per molt que sigui realment difícil d'estar perfectament al corrent de tot el que es publica en aquesta matèria. Normalment, usualment, una antologia de l'obra d'un autor sol fer-la algun crític lletraferit o el mateix autor (malgrat el tòpic segons el qual l'autor seria el pitjor antòleg de la seva obra). Però en el cas de No me n'he anat, la selecció dels poemes a incloure l'ha feta un grup de nou amics, col·legues, novel·listes o crítics, i fins i tot una hel·lenista, companya d'estudis, involucrada en la vida política, Eulàlia Vintró, la qual manifesta obertament en el seu comentari que «entre les meves preferències literàries la poesia ocupa un lloc poc destacat». Els altres participants en el procés, elegits tots per Carles Miralles, l'instigador o creador i el motor del projecte, han estat David Castillo, Jordi Cornudella "que també ha estat l'editor del treball", Pau Dito, Carles Garriga, Jordi Malé, Francesc Parcerisas, Marta Pessarodona i Àlex Susanna. Cada un d'aquests antòlegs, o membres de l'equip, ha justificat o almanco comentat la seva tria i la seva valoració de la poesia de l'antologat. Cal explicar que el nombre de poemes escollits per cadascun dels participants no ha estat sempre el mateix, ja que la xifra oscil·la entre un mínim de deu i un màxim de setze. Una cosa prou curiosa és que aquestes propostes o seleccions dels poemes considerats millors o més representatius no han estat gaire coincidents. De fet únicament 3 dels poemes seleccionats ho han estat per tres membres d'aquest equip d'antòlegs. Com que sols 17 ho han estat per dos membres, resulta que la majoria dels 87 poemes, concretament 67, inclosos en l'antologia han estat proposats per un sol participant. Per descomptat, no crec que sigui ara el moment més adequat per a provar d'explicar aquesta estranya dispersió del vot, que ha sorprès, òbviament, el mateix poeta, el qual ens comenta el fet de la manera següent en el pròleg del llibre: «Entre ells no hi ha gaire unanimitat, pel que fa a la predilecció per llibres o etapes o temes de la meva poesia, però precisament per aquesta raó entre tots acaben il·luminant-la tota; i, per un altre costat, no sembla que hi hagi gaire desacord en el que diuen o comenten, en general, sobre la meva poesia: almenys un nucli bastant essencial d'acord em fa l'efecte que el lector podrà trobar-lo sense esforç, tant pel que fa a allò que els poemes diuen i a la manera com ho diuen com a allò que són i al valor que tenen». Com acab de dir, no crec que sigui ara ni el moment "ni el lloc" més adequat per a mirar d'explicar aquest fet, però pens que la critica acadèmica, més prest o més tard, sí ho haurà d'estudiar. D'entrada, perquè no crec que l'única explicació possible sigui imputable al caràcter o al desenvolupament de la valuosa obra miralleana, ja que podria esser "encara que, d'entrada, sembla molt estrany" que si es provés de fer una antologia semblant de la poesia de Josep Carner, de Carles Riba, de Joan Vinyoli, o de Jordi Sarsanedas, etc., eventualment descobríssim que a tota antologia feta més o manco «democràticament», entre gent entesa, poguessin donar-se uns resultats semblants.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris