cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín: 16°
17°

Confucci i la teva família

La coherència és la cosa més senzilla del món. Per sort, la immensa majoria de persones que fan funcionar el món, la fan servir. En el percentatge dels que no, se situa una part molt important dels polítics. Confucci, aquell savi xinès, nascut en aquesta gran potència en coherència, on governen els comunistes de limusina i esclavatge sense manies i opressió, cap als seus, sense límits, on se celebren desfilades amb motiu de les properes olimpíades, a la mateixa plaça on es van assassinar els estudiants revoltats que només demanaven obrir-se al món com ara, però no així, doncs aquest antic, fou el primer que ja ho advertí: per dirigir un país o una nació, per governar un estat, primer s'ha de tenir ben governada la pròpia família. Per això, fa vergonya la papereta que li ha tocat al Rajoy que és l'Almunia del PP (per no dir l'almoina), la mateixa vergonya aliena que, amb cosí o sense, fa sentir l'Al Gore intentant arreglar el món, quan tirà la tovallola en aquell maleït recompte de vots, afavorint l'entrada del problema més greu que confirma un dia rere l'altre, que el principal desastre ecològic que pateix el món en aquests moments és l'existència de l'administració Bush i els seus sequaços. L'autèntica amenaça a la vida, propiciada per la rendició, denunciada, ara, pel mateix que volta el món fent bolos, quan l'única veritat incòmoda és aquesta. Pot semblar el joc fàcil de les paraules demagògiques, però no existeix res que ho sigui més que aquests pactes entre demòcrates i republicans, pactes d'alternança amb les conseqüències que han duit per a milions de persones a la resta del món. Aquests papers repartits, de poli-bueno i poli-malo també s'usen a Europa. Molt a una altra escala, però similar, és el pacte PP-PSOE marcant els cicles polítics amb les seves minúscules variacions en lo econòmic. Quan s'han de representar els canvis en l'administració, la funció és tan llarga i mou tanta gent, que ja no pot ser per quatre anys, ni que s'ho proposin. El pobre Rajoy és l'Almunia, però les bajanades no les ha de dir des de Brussel·les, encara. Don Mariano, ja ha perdut abans que comenci el partit, Ruiz Gallardón assaboreix la mel dels «perdedors» a l'espera d'un nou cicle que començarà el dia després. Tot plegat d'un patetisme recalcitrant, ens porta als comicis més a l'americana que s'han viscut mai. Després, i en clau més propera, encara no se sap ben bé, si Unitat per Balears és com la Masia de 1907, que comença a galtades i acaba amb plors d'emoció o serà a l'inrevés. La comparança ens torna altre cop al savi xinès, car són quatre famílies amb problemes, que proposen el seu model de govern a la resta de ciutadans.

On queda d'allò més variat, això de la foto familiar, és als socialistes, donen una imatge de «modernitat» i d' «harmonia total» que tira d'esquena mentre duri. Començant per la padrineta manxega que tot ho sap, i acabant amb el canari que canta tan bé. I parlant de cançons, la del referèndum basc, torna a ser d'un aconfuccianisme total. Mentre a la família els seus membres es maten entre ells, encara hi ha qui aposta per més aventura. Ibarretxe no hauria de convocar mai una consulta, fins que no es deixin definitivament les armes, ningú no qüestiona seriosament, la seva independència respecte dels armats, però en un país on no es pot pensar el que un vol en veu alta, no són recomanables les consultes que aïllin aquell grup social. Assolint la sobirania en aquestes condicions, els bascos podrien perdre el seu himne, i per coherència confucciana, fer coincidir la nova música, ja per sempre, amb el mateix so de les galtades que es donaven quan el seu estat veiés la llum.

I què podríem dir de la família convergent, quan el mal sempre ve d'Espanya, però vull estar-hi i de ministre que deia en Joanet de sa guerra. Tornant a l'aconfuccianisme, a punt es troben els assassins de Montesquieu, d'il·legalitzar els abertzales, quan forces polítiques que fan bandera de la violència racista i xenòfoba, i la practiquen, no ho estan. Il·legalitzar és fer callar per sempre, un membre de la família, el més esbojarrat, si es vol, el més problemàtic, fent que el problema es consagri, s'agreugi i es reforci indefinidament, és el que més vots dóna. Mirin si no com han acabat els «perillosos comunistes espanyols» a punt per desaparèixer, erosionats fortament per les poques ganes de renovació. Al nostre redol, i en veu baixa, dir-los que hi ha candidatures autoanomenades «a l'esquerra de Zapatero» que realment posen els pèls de punta per la manca de coherència. Ni confuccista, ni maoista, i acabant com la processó de sa moixeta. Avui anam a arreglar els problemes personals o familiars al Parlament, donada la nostra més evolucionada incompetència en tot allò que és d'una bàsica i essencial importància.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris