nubes rotas
  • Màx: 22°
  • Mín: 21°
21°

Quadern de viatge

Divendres, 18.- Massa sovint els raonaments més senzills, o no són els més fàcils d'abastar, escàpols com són a l'enteniment, poc avesat al resum essencial, o no són els que més convé acceptar i, en conseqüència, es foragiten del pensament i de la voluntat. La simplicitat no és, precisament, simple. Elemental o no, així és com flueix el meu pensament: ni tots els d'esquerres són nacionalistes, ni, òbviament, tots els nacionalistes són d'esquerra. D'igual manera, ni tots els de dretes són nacionalistes, ni, òbviament, tots els nacionalistes són de dretes. No per evident deixa de ser certa i de tenir sentit una sola afirmació: tots els nacionalistes són nacionalistes. Cosa diferent, i que exigiria una anàlisi acurada en un altre context, és si tots els que diuen ser nacionalistes són nacionalistes o, contràriament, són regionalistes o gonelles transvestits. Si acceptam, emperò, malgrat les evidències, la primera afirmació: que tots els nacionalistes són nacionalistes, convindrem que aquest és el primer, i més innegable, nexe d'unió, rere el qual podem diversificar les preferències, els graus, les afinitats, les complicitats, o les divergències. Acceptant la circumstància que el nacionalisme és un anacronisme necessari en una nació sense estat, en una nació ocupada, en una nació sotmesa, les prioritats dels nacionalistes no haurien de ser, tot i la seva importància objectiva, tant socials, com nacionals, atès que sembla evident que, desades les ideologies en el calaix de la història, les polítiques socials dels governs, de tots els governs dels països de l'Europa civilitzada, tenen, finalment, per qüestions econòmiques i electorals purament pragmàtiques, coincidències o similituds pràctiques, excepte en el cas de les ales més dures, dels extrems d'ambdues tendències, tant del capitalisme ferotge, com del socialisme radical, però cap govern de l'Estat no té, mai no ha tengut, i, molt possiblement, mai no tendrà, la més mínima sensibilitat real envers les qüestions nacionals perifèriques, i sí, en té, fins al punt de posar l'exèrcit al seu servei, per l'única qüestió nacional que ningú no anomena nacionalisme i, això no obstant, s'exerceix de forma injusta, inexorable i, subreptíciament o legal, despietada contra les diferències, les identitats, les llengües i les ambicions dels pobles que desitgen definir i acomplir el seu propi destí. Tot allò que no reclami, o reivindiqui, el sentiment nacional, pel que fa a l'autogovern, restarà desatès. Utòpic o no, oportú o desfasat, la finalitat última dels nacionalismes, cal repetir-ho per enèsima vegada, ni que sigui en un futur llunyà, no és recuperar els balls regionals com a senyal d'identitat folklòrica, ni tan sols obtenir de la caixa de l'Estat, després de l'espoli fiscal, un finançament més equitatiu, ni tampoc que siguin transferides, i mal dotades, totes les transferències que contempla la Legislació, sinó la independència política i la consecució d'un estat governat per les seves pròpies lleis i pel seu propi govern que, potser, són l'única garantia per sobreviure a l'extinció. És en aquest sentit que, més enllà de les discrepàncies, algunes de les quals no són només de matís o superficials, sinó de calat profund, els partits nacionalistes vulguin compartir un mateix objectiu: reforçar, estendre, explicar i, finalment, aplicar allò que més convé a la seva nació. Cal, però, destacar que hauran de convèncer una part indecisa de l'electorat, car cap dels partits nacionalistes que volen unir-se per fer front comú a les properes eleccions del mes de març no ha estat coherent, aquí o en altres territoris, ara mateix o en el passat més immediat, col·lectivament o individual, pel que fa a les seves polítiques d'aliances i pactes, de govern o electorals, en definitiva: en allò que ateny les concessions contràries al seu compromís nacionalista, atesa la circumstància que mai no els ha tremolat el pols a l'hora de signar, sempre que això dugués implícit compartir el poder, o les seves engrunes, compromisos matrimonials amb els seus adversaris i, el que és encara pitjor, amb els enemics, més o manco bel·ligerants, dissimulats o declarats, dels nacionalismes. Sempre han trobat, per als seus actes, obscurs, cobdiciosos o errats, una justificació. Aquestes són algunes de les causes que fan sospitar els observadors, fins i tot a aquells que simpatitzen amb la causa nacionalista, de la bona fe, de la sinceritat del seu nacionalisme, al qual han anteposat, en no poques ocasions, interessos de partit, o personals. Estratègics, en diuen. Tots el partits tenen un passat, i alguns un present, del qual es malfien, amb tota raó, els qui no tenen altre interès que l'interès d'afavorir aquesta terra, que és la nostra nació i que, en un futur, volem que sigui el nostre estat.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris