cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 18°
17°

El cel massa baix

No és cap novetat afirmar que la violència forma part de la societat d'avui dia. Des de sempre la violència ha estat un tret propi de la naturalesa humana, però ara, a través dels mitjans de comunicació, disposa de més canals per a explicitar-se amb tota la cruesa i malignitat. I per desgràcia seguirà essent així fins a la fi dels nostres dies. Segurament cal cercar la llavor de mal en la necessitat de supervivència d'aquells primers homínids que poblaren la Terra, aquelles bestioles -més a prop de l'animal que de l'home- que anaren rebent dels seus predecessors una mena de gen o capacitat que, davant la necessitat d'activar-se per a sobreviure, els permetia anar a la recerca d'aliment, oposar resistència enfront a les envestides d'altres salvatges, satisfer les pròpies necessitats i pulsions sense tenir en compte la voluntat de la resta de la tribu.

El cel massa baix, obra d'Ahmed Ghazali dirigida per Josep Pere Peyró i que, juntament amb Les portes del cel i La tanca, forma part de la trilogia africana que l'autor mallorquí ha mostrat amb gran èxit -tant per part de la crítica com del públic- per molts esceneris, posa en escena el segrest d'un avió per part d'un terrorista islàmic. Els espectadors contemplen els esdeveniments que es van succeint dins la cabina de l'avió i també, passant d'un escenari a l'altre alternativament, el ritu de la tradició d'escorxar el xai que anualment celebren milers de cases musulmanes. Un dels encerts d'aquesta obra és que els passatgers segrestats són part del mateix públic, persones triades a l'atzar d'entre els assistents, la qual cosa augmenta la tensió de la representació fins a cotes màximes. El segrestador escridassa, insulta, colpeja aquests pobres espectadors-captius, i de retruc això arriba a la resta del públic com una amenaça ben real, com una situació que sabem del cert que ha passat en altres ocasions (només cal recordar l'11-S), com una desgràcia que ha patit altra gent (ara en som plenament conscients, i aquesta certesa és en bona mesura el que ens fa restar aferrats a la cadira, inquiets, temorecs, nerviosos, perquè pensam que és l'atzar allò que separa la vida de la mort) amb nom i cognoms, en definitiva com un fet que sorgeix per culpa de les idees, un ideari esbiaixat que consisteix a veure el món com a dualitats enfrontades i irreconciliables: orient-occident, tradició-modernitat, cristianisme-islamisme...

Més enllà de les particularitats tècniques i interpretatives de l'obra -la veritat és que són força encertades, i sobretot la bona tasca dels actors fa que el resultat sigui exitós, d'un realisme que commou i alhora pertorba la consciència de l'espectador-, es desprèn un missatge que ens enfronta a un seguit d'interrogants: neix la violència de les creences o de les idees? Vivim condicionats per alguna cosa anomenada atzar o destí? Les mesures de seguretat, ens fan més lliures o més vulnerables? Amb la modernitat i les noves tecnologies s'ha accentuat la violència? Potser no trobem les respostes adequades, però El cel massa baix ens demostra que l'home segueix essent l'únic animal que travela dues vegades amb la mateixa pedra. A vegades l'art ens fa saber que no tenim remei.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris