tormenta
  • Màx: 17°
  • Mín: 15°
19°

Un senyor molt honorable

Tothom, o gairebé, sap que el senyor Jordi Pujol és una Molt Honorable figura, inscrita per a la història política de Catalunya -i no menys per a l'estabilitat democràtica espanyola dels nostres dies. A la llum, però, d'una experiència personal, jo ara faria una mena de transposició dels termes. Escriuria que m'ha semblat, no pas una molt honorable figura, sinó una figura molt honorable. He conegut un pur cavaller investit d'elegància en el fons i en la forma. Home cabdal, agradable i espontani, tenaç indefallent, cultíssim, es projecta a l'entorn revestit d'un hàlit enorme de civilitat. M'he adonat de seguida que no necessita manejar en mà un fabulós pressupost públic, disposar d'un butlletí de decrets ni encapçalar un govern polític per esdevenir un home important -s'entén, perdurable. No.

En el que haurà estat el seu tercer o quart viatge, aquests dies ha romàs a Menorca invitat a les cerimonialitats oficials de Sant Antoni, Diada nacional de la meva illa. La d'ara ha tingut caràcter de visita, en realitat, privada, perquè, com resulta tan notori, ja no ocupa cap càrrec institucional, encara que -açò sí- li és d'aplicació un estatus jurídic i protocol·lari d'expresident de la Generalitat.

Us faig ben assabentats que si un adjectiu -o, com ara, un tractament- es registra davant o darrere del substantiu el resultat acaba sent radicalment distint. La cosa no és pas banal, ni prop fer-hi! Estareu amb mi que no és el mateix fer una mera adjectivació (per exemple: «la neu blanca»), que adjudicar un epítet («la blanca neu»). En el segon supòsit, hom hi utilitza un adjectiu per emfatitzar-ne una qualitat inherent al nom, i no pas, sols, per determinar-lo. Idò: aquest subtil joc de mots és el que, ben bé, li escau al senyor Pujol com una pell de seda: devers vint anys llargs fou un molt honorable president, i, ara, multiplicant-se a si mateix, s'ha convertit en un senyor molt honorable. El que mir de dir-vos és que adjectiu i epítet l'adornen per igual, abans i ara. El fenomen, pel que té d'infreqüent entre la classe política general, és admirablement plausible -per no dir raríssim. Tants n'hi ha que són, a tot estirar, allò que el càrrec els prestarà les hores que es mantindran en el poder. Després, ineluctablement, amb les campanades de mitjanit, se'l trenca l'encanteri de la Ventafocs, i en un tres i no res, retornen als fogons i les carabasses, projectats sobre el mirall de si mateixos, capturats de bell nou per la seva pròpia mediocritat primigènia i substancial. La llista és eviterna, empedreïda de noms evanescents.

En canvi, d'altres -més aviat, la minoria selecta-, en marxar de la política, lluny de perdre lluïssor pública, s'ageganten encara més, fins nivells preclars. Esdevenen, aleshores, personatges mítics veritables, reals però sobergs: uns purs protagonistes de la història majúscula encarnats en éssers palpables i propers que s'aguanten per si mateixos, sense les crosses del poder. Els polítics d'aquesta mena, si de presidents us mereixien respecte, de persona individual us fan venir gavadals de fascinació imperible. En definitiva, sentiu que sou davant de figures que no acaben devastades per la dimissió; diria que triturades per l'oblit de l'endemà, i que, fet i fet, se us fan escàpoles a la memòria personal i col·lectiva per sempre més, just el dia que desapareixen del paper premsa.

Així he vist la figura -excel·lida- del senyor Jordi Pujol: la d'un ésser agegantat en l'actual condició de ciutadà privat. Algú que exercí una presidència autonòmica amb una palesa majestat molt honorable (en la mesura en què governà bé) i algú que, fora de l'escena institucional, no ha deixat de perdre pes ni robustesa. He vist un senyor Pujol àgil en el pensament i l'anàlisi, afamegat de saber i picat per la curiositat intel·lectual d'allò més àmplia. Ho volia saber tot de Menorca: el calçat i el manteniment dels mercats, la producció formatgera, les dades d'immigració, l'arquitectura i les arts, els costums i les normes, el dret i les consuetuds, la política i la bijuteria, els anglicismes de la llengua i les modalitats locals de la nostra parla catalana... Tot, tot l'ha interessat abassegadorament. En prova ben eloqüent, diré que en el sopar de la vigília de Sant Antoni, en sortir del restaurant, fou saludat per uns industrials del calçat. El senyor Pujol, lluny de la displicència o de lliscar amb una mecànica formalitat vàcua, de seguida va demanar-los qui va. Dempeus a la taula dels industrials, posant ulls vius, els demanà: «Volen dir que són empresaris del calçat d'aquí, de Menorca? Escoltin, ¿i com s'ho fan? ¿En quins mercats treballen? Amb quanta mà d'obra? I què em poden dir de la competència asiàtica? Quantes fàbriques queden a l'illa?». Només els petulants de cap buit es limiten a esbombar afirmacions. Els intel·ligents, en canvi, no paren de demanar. Ho fan perquè són savis. Savis i molt honorables.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris