nubes dispersas
  • Màx: 24°
  • Mín: 23°
25°

Shakespeare i Gallardón

Si Shakespeare aixecàs el cap tendria un bon argument per escriure un altre dels seus drames històrics, aquesta vegada amb personatge femení: Esperança I de Madrid i Ejpaña. No heu de dubtar gens ni mica que en la derrota d'Alberto Ruiz Gallardón, avui per avui un dels personatges més condrets dels que formaven l'entorn del Partit Popular (haurem de veure la seva evolució política posterior), s'han aliat tota una sèrie de factors que tenen molt a veure amb un drama del genial escriptor anglès: un rei feble (Mariano Rajoy), i uns nobles que ja l'han aconsellat malament i han perdut una guerra (Acebes i Zaplana). Un altre noble, amb un cor molt més gran que els altres (Ruiz Gallardón) i una duquessa traïdora, malvada i que aspira al poder al preu que sigui (Esperanza Aguirre). Us sona a l'argument de Ricard III? És que això és el Ricard III en versió pepera.

Supòs que ja sabeu com va la història, veritat? Per als qui no, un resum ràpid. El rei mor (posem per cas una nova derrota electoral de Rajoy el mes de març -si l'obra fos Juli Cèsar ja sabríeu què va passar al pobre Juli en aquell fatídic mes-) i el seu germà i possible successor (Gallardón) prèviament ha estat tancat a la Torre de Londres, on és executat pels homes que envia el seu altre germà (Esperanza). Els fills del rei són menors d'edat (en aquest cas ni tan sols n'hi ha) i es designa un lord protector (Esperanza). Amb l'ajuda del duc de Buckingham (Acebes i Zaplana) aquests fills són a la vegada assassinats i també els partidaris d'impedir que el tercer germà -que és esguerrat i geperut, però molt viu per a la lluita intestina i per a la conspiració, talment Esperanza- regni. Així, quan té el camí franc, aquest tercer germà, allunyadíssim al principi de l'obra de la possibilitat de ser rei, acaba governant. I llavors no paga els favors que li han fet els seus bons amics nobles, especialment els del duc de Buckingham, que mai no rep les terres que se li han promès (oh, pobres Zaplana i Acebes!). Llavors aquest rei esguerrat (Esperanza) ha d'anar a fer la guerra contra els invasors que vénen de fora a recuperar el regne i al mig de la batalla se li apareixen els esperits de tots els que ha mort pel camí en forma de presagi. És descavalcat i després d'anar suplicant nombroses vegades que li donin un cavall («un cavall, el meu regne per un cavall») és ajusticiat per les tropes que vénen de l'exili, en aquest cas de la Bretanya (potser Galícia, en aquest cas, on a Manuel Fraga li ha sabut molt de greu el cop contra Gallardón?) i de la mà d'un jove príncep valent i disposat a governar amb pau i justícia (com tots, vaja). Veis com Shakespeare era un geni?

No sé què pensaria de tot això el genial Bobby Fischer, a qui molts consideren el millor escaquista del món, i que ha mort als 64 anys, però no crec que aquest enroc li hagués fet massa gràcia. I és que el PP ha decidit sacrificar l'alfil, que si jugau a escacs sabreu que és una de les peces més preuades perquè es mou en diagonal, és a dir, oferint transversalitat per solucionar els problemes, per quedar-se amb els cavalls -matxos de càrrega, no penseu aquí que estam parlant de fins cavalls de pura raça àrab, ja sabeu que al PP tot això dels àrabs no els agrada gens ni mica- i amb les torres (els peons ja fa temps que no juguen aquesta partida i admetran les ordres de la superioritat i prou, com a tots els partits, vaja). No és una bona partida, crec.

I com a tècnic d'il·luminació han fitxat el d'Endesa. Idò que en sortir apagui els llums.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris