cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 18°
16°

Cultura del videoclip

Fa un parell de dies, Melcior Comes comentava la promesa televisiva de Sarkozy: vol fer una televisió pública de qualitat i sense anuncis. Ja ho veurem, aquest home, ara per ara, cerca múltiples ocupacions per no haver de treballar, però, en fi, el seu estil de fer política manté tot Europa expectant. És clar, la promesa de reformar la televisió pública francesa és, per ara, el llumeneret blau. Si arriba a ser alguna cosa més, tendrem un altre motiu per desitjar viure a París. Que ja són molts, per cert. Comes acaba el seu escrit desitjant que alguna idea semblant arribi a orelles dels nostres polítics. Servidor no tenc gaire esperances d'arribar a veure unes televisions insulars públiques compromeses amb la cultura del país. Quan s'han decidit a emetre programes culturals, han connectat directament amb el post-no-sé-què, que, per si algú en desconeix l'essència, és allò que s'expressa mitjançant la cultura del videoclip. La història del videoclip és plena de poesia i de desbarats, d'avantguarda i de pedanteria, però en qualsevol cas servidor no diria que sigui un «gènere» massa apropiat per acostar-nos a una certa substància de la cultura. Per entendre'ns, diria que el videoclip pot fer una mirada sobre el món d'Andy Warhol, però no n'he vist cap que ens pugui acostar a l'assossec, al silenci dens, al temps suspès de Morandi. Com a «gènere» o format, bé deu tenir les seves limitacions, i és clar que en el capítol de mancances hi figura una certa incapacitat per induir-nos a la reflexió pausada entorn dels fets de la cultura tal com s'entenia quan hi havia càmeres que sabien estar quietes i mirar les coses amb serenitat. Ara les càmeres s'han tornat epilèptiques, elles i els grafismes són la cultura i l'objecte és un mer pretext. McLuhan no degué preveure mai fins a quin punt el seu axioma seria duit al paroxisme pels programes culturals, que, a més, i ja que els emeten les televisions públiques, ens són presentats com un servei a la societat. Els que he vist algunes vegades, ni com a informatius culturals assoleixen els seus, supòs, teòrics objectius: tot sovint ens parlen d'alguna cosa en forma i manera tan sincopades que no sabem, finalment, de què se'ns ha parlat ni on ho podríem anar a veure. La cultura del videoclip ens podria parlar, si l'actualitat ho suggerís, de Schopenhauer, de Salvador Espriu, de Velázquez o de Boccherini? És una cultura que ha creat i continuarà creant un univers propi, exclusiu -excloent. Oliver Stone va dir que els efectes especials havien expulsat les persones de la pantalla cinematogràfica. La cultura del videoclip ha expulsat de les televisions una part substancial de la cultura, la que no presenta missatges reduïts a eslògans i no pot encabir-se en flaixos llampejants. Si aquesta és la cultura que les televisions públiques ens volen continuar subministrant, no podrem tenir cap dubte entorn de la cultura que ha nodrit els seus directius i els que els nomenaren.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris