nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 23°
22°

La Divina Providència

La cosa és fresca i és que dilluns passat vaig fer la darrera classe del curs d'una assignatura quadrimestral que es diu Història de la Ciència i de la qual es poden matricular gairebé tots els estudiants de la UIB, manco els de ciències. No em demaneu perquè, jo tampoc no ho entenc. Més fàcil de comprendre és el fet estrany que a hores d'ara ja hagi acabat el curs d'aquesta assignatura, vedada als que haurien de ser, en teoria, els seus principals consumidors. Si ja he acabat d'explicar, és a causa que em posaren un horari una mica estrany: les tres hores setmanals que tenia assignades me les acumularen dilluns capvespre, de quatre a set. Com que dilluns que ve és festa i el següent ja comencen els exàmens, ja no tornaré a veure els estudiants a classe, a no ser que els propers anys s'apuntin a un curs de doctorat. A més, com molts recordareu, aquest quadrimestre ha estat un quadrimestre pròdig en festes que han caigut en dilluns o els han passades a dilluns. El resultat de tanta festa en dilluns ha estat que cap any havia fet tan poques classe com enguany i, per tant, el programa inicial no s'ha complert ni prop fer-hi. Aquesta consideració o constatació m'ha fet pensar en alguns professors que vaig tenir a València i pels quals no poder acabar el programa, era una autèntica tragèdia i, a vegades, ens feien anar a classes en un dia festiu amb la sacrosanta missió d'acabar el que s'havien proposat explicar aquell any. Després resultava que aquella classe de recuperació era una collonada. La meva solució en aquest curs tan esquifit ha estat, en lloc de fer classes suplementàries, intentar seleccionar i jerarquitzar el més important del que volia exposar. He donat preferència a l'analisi de la diferència que hi ha entre el saber racional i màgic, a recordar les circumstàncies en què s'originà del mètode científic modern, a la comunicació en ciència, etc. Són assumptes que he considerat sempre prioritaris. No sé quin serà el resultat, però jo crec que no serà dolent i no perquè jo tengui la pella pel mànec "he de posar i corregir les preguntes com tots els professors" sinó perquè he pogut percebre un interès clar en les cares dels alumnes que per ventura "en sé tan poca de psicologia" l'únic que reflectien era commiseració, cap a un pobre professor que el que ha volgut i intentat ès despertar l'atenció o "em fa una mica de vergonya de dir-ho" seduir el seu esperit.

En aquest esmentat darrer dia de curs, jo tenia el propòsit de fer unes reflexions sobre un dels analistes de la ciència que més ressò va tenir en el segle passat.. Estic fent esment, naturalment, a Karl Popper. L'obra de Popper sorgeix de les crítiques que diversos filòsofs havien formulat contra la pretensió que tenien el seguidors del positivisme lògic de trobar un mètode que garantís el saber trobat. Una d'aquestes crítiques deia que mai no es podia saber quantes dades favorables eren necessàries per donar per bona una asseveració. Aquesta crítica venia exemplificada mitjançant la coneguda pregunta de: quants de cignes blancs s'han de veure per poder afirmar que tots els cignes són blancs? No hi havia llavors, abans de Popper, resposta. Popper va tenir, però, la idea "la genial idea" de fer la volta al calcetí i afirmar que mai no podríem assegurar que tots el cignes són blancs, però que bastava veure un cigne negre, un sol cigne negre, per poder desmentir per sempre la sentència que tots els cignes són blancs. Jo els deia, als alumnes, que Popper havia ensenyat que en el món de la ciència qualsevol afirmació o postulat mostra de manera clara com ha de ser desmentit. En això, la ciència es diferencia d'altres formes de coneixement, com l'historicisme marxista o el cristianisme.

Vaig agafar, com a exemple d'hipòtesi cristiana no falsable, el postulat que la Providència existeix i els vaig repetir que, a diferència del que passa en ciència, passi el que passi els defensors de l'existència de la Providència sempre tenen resposta i no deixen, per tant, que els adversaris desmenteixen la seva creença. Si "vaig dir-los" jo compr un número de loteria i l'encoman a la Providència, si treu, serà perquè la Providència m'estima molt, i si no treu, diran que és perquè m'estima molt més i no vol que amb els diners perdi la meva ànima.

Vaig notar, aquest darrer dia de classe, i quan deia aquestes paraules, cares de desconcert i, com que duc molta mili a sobre, vaig endevinar aviat què passava. Vaig demanar si algú sabia el que era la Divina Providència. Ningú "em podeu creure" no ho va saber. Ningú. Vaig recordar amb molta nostàlgia sor Encarnació i vaig pensar que els temps havien canviat molt.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris