nubes rotas
  • Màx: 24°
  • Mín: 23°
22°

Hibris electoral

Una cançó que durant els anys setantes era habitual en el repertori del grup evissenc UC diu: "«Des que no hi ha eleccions sa gent pareix que va trista...» Doncs, ja hem entrat en campanya electoral per als comicis generals de dia 9 de març i, la veritat, veig poca alegria i manco entusiasme..., a no ser que escoltem només els qui esperen tallar el bacallà des d'un escó o gràcies als escons obtinguts. Poca gent confia que el seu vot, personal i intransferible, servesqui per canviar les coses. Creix arreu l'escepticisme i fins i tot militants històrics no s'amaguen de dir que no votaran o que votaran en blanc. He llegit un article de l'antic secretari general d'ERC Heribert Barrera, on anuncia el seu vot en blanc si no canvien molt les coses en el seu partit i alguns amics meus, votants d'esquerres de tota la vida, em comenten que n'estan farts que se'ls prengui el pèl. No puc convèncer-los amb arguments racionals; em caldria ser un Ciceró o un Demòstenes per a una missió tan difícil. Tots estem cansats que ens venguin figues per llanternes. No passen ni dos mesos d'unes grans promeses (posem que estic parlant de Son Espases de Palma) o de sòlides conviccions expressades (reformarem el Senat com a cambra de les autonomies, refarem els greus dèficits democràtics, etc.) perquè, escrutades les urnes, tot continuï igual.

El savi senyor de Montaigne va condensar en una fórmula la regla de la seva vida: «No faig res sense alegria». I quatre segles més tard Leonardo Sciascia, citant-lo, afegia: «Avui dia és el contrari: tot ho feim sense alegria».

El clima de crispació i rancúnia que s'ha viscut durant la legislatura que acaba de tancar-se trasllueix un estat d'ànim que donaria la raó a Sciascia front a l'humanista Montaigne. Cert és que la ignorància no eximeix, i que el ciutadà no pot amagar el cap davall l'ala. Dir que pertot passa igual, a part que no és cert (hi ha llocs on deu ser pitjor!), sona a subterfugi o pretext per no fer res. Mal de molts, conhort de bèsties. Es senten moltes veus clamant per una regeneració democràtica. Jordi Pujol despús-ahir, a la conferència que va fer a Ciutadella amb motiu de la Diada del Poble de Menorca, considerava que els grans objectius europeïtzadors i modernitzadors dels anys 70-80 s'han complert i que ara els nous objectius polítics no poden ser tan generals com aquells. Des del partit CDC, que ell va fundar el 1976, ara es parla de «refundar» el catalanisme. Però no es pot confiar gaire que la regeneració democràtica surti de l'interior dels partits, màquines prou desacreditades. El cas és que la Democràcia, en majúscules, demana a crits mesures regeneradores i hauríem de ser els ciutadans els qui les exigíssim.

La corrupció "que no és d'ara, però que continua deteriorant la imatge de la funció política" i el desgast d'algunes importants institucions de l'Estat afegeixen peix en aquest brou. I augmenta el nombre de ciutadans «indignats». Precisament, els grecs, tan democràtics i mediterranis ells, tenien una paraula per definir la desmesura insolent o violenta. Hibris, en deien, la qual pot traduir-se més o manco per abús, qualsevol forma d'excés, que provoca ultratge, dany o perjudici. És possible que una mena d'hibris rabiosa s'hagi instal·lat en el cos social. Les irregularitats administratives no aclarides, o consentides; multes milionàries impagades; regularitzacions a posteriori de situacions urbanístiques de dubtosíssima legalitat; desesperant manca d'actuació en temes d'interès públic, problemes de seguretat, inversions de rendibilitat dubtosa, tics antidemocràtics en l'equip de govern, etc. (de cada esment podem concretar-ne exemples); tot plegat, són les fúries erínies que fuetegen més els soferts ciutadans que no la fèrria hegemonia política dels partits del sistema, a desgrat de totes les seves crisis ara que ha sonat l'hora de tancar les llistes tancades: les ombres que s'han aixecat sobre la confecció de la llista del PSOE al Congrés dels Diputats; no parlem del PP, on el cas Pizarro i Gallardón no són més que puntes d'iceberg de baralles de cans; el marasme d'EU i el PCE a València; les inclusions/exclusions que han dinamitat el Bloc nacionalista i d'esquerres de Mallorca... Quanta misèria!

No sé trobar cap formació política que hagi estat coherent amb el missatge de regeneració democràtica. Tenien la possibilitat de modificar la llei electoral i no ho han fet ni en parlen. Per què no lligar i personalitzar el diputat o la diputada amb el territori on l'elegeixen? Açò no és tot el necessari, però, en el cas de fer-se, representaria un progrés considerable. Amb llistes obertes, les polèmiques sagnants que acabam de contemplar sobre qui va davant i qui es situa en llocs de sortida decaurien. Fins i tot mantenint llistes tancades però donant a l'elector la possibilitat d'indicar-ne l'ordre de preferència, el sistema permetria que l'elector manifestàs dins l'opció triada no sols els candidats que prioritza per entrar al Parlament sinó també "cosa que encara és més important- quins són els individus que han d'anar a la coa i per tant són rebutjats.

Amb un sistema diferent, és possible que l'abstenció rebel i conscient minvi. És que n'hi ha que no van a votar perquè no suporten que a la llista els colin gent que no els interessa per res. Altres no volen pagar el peatge que significa un cap de llista que no els agrada. Per què a les Illes Balears el primer nom ha de correspondre a una persona de Mallorca i el segon i el tercer se l'han de quedar alternativament una menorquina i una eivissenca, o viceversa? Quina casta de regla tàcita així ho imposa?

La realitat és que amb una bona llei electoral, almenys la discussió més tost molt agra, que enverina els partits sobre l'ordre que han d'ocupar els candidats "forma d'assegurar la cadira", esdevindria estèril i quedaria determinada pels votants. L'escriptor Xavier Roig anomena aquest increment en la qualitat de la participació ciutadana en els processos electorals com «la funció del ronyó»: identificar els bons i eliminar o desprendre's de les impureses, o sigui d'aquells que no serveixen.

Però, en general, els partits polítics, com a principals beneficiats d'aquests procediments, fent palesa la insolència dels vicis que han adoptat com a propis de l'ofici de polític, es neguen a canviar i continuen en el fons tan enrocats, que se'ls enfum de perdre hams, escandalls, esques i la marvedra sencera. I, a més a més, escalivant el peix. Trenta anys de democràcia haurien fet del votant un sarg vell o el farien anar més viu que un covo d'alatxa.

No hi ha força democràtica si no s'arriba a l'opinió pública. I si, a més a més, resulta que coses molt importants per a la ciutat solen passar desapercebudes, amb culpable oblit de la ciutadania, que ni s'interessa ni participa més enllà dels propis afanys particulars, ja tenim l'ou de la serp: aquesta hibris neix de la impotència.

No obstant açò, val a dir que els hibristes o indignats, tenint sovint la raó, amb la raó es queden, perquè la batalla política la guanyen els altres amb les mitges veritats o amb les mentides, que acaben imposant perquè dominen els llocs-mentiders, autèntiques palanques de poder. D'aquí que si hom vol de veritat fer avançar els propòsits democràtics, que no calli. Tant si es tracta de coses molt importants o d'altres que es demostren com a tempestes dins un got d'aigua, tot ha de quedar clar com l'aigua i ningú no hauria de perdre s'aigua d'es granar. Ja ho diu bé el refranyer popular: Aigua pura no té pecat. Amb aigua passada, molí no mol. Aigua de bimbolla, a tothom assadolla...

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris