algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 23°
25°

Un poc més de guerra freda?

Si Iran o Pakistan llencen en el futur un atac amb míssils nuclears contra Israel o Europa, passarien per damunt de Polònia o de l'est de Txèquia? I si hi passen, on anirien? A Alemanya?, a Anglaterra?, a França? Dibuixin línies en un mapa i veuran que no és probable. I si els haguessin d'aturar amb míssils antimíssils, on els col·locaríeu? Sembla raonable pensar que a Israel, Turquia, a Irak, al Caucas, fins i tot a Grècia, Bulgària, Romania o a Itàlia. I si fos Xina el malvat de torn, quina utilitat tendrien aquests míssils, que s'anomenen Patriots, al país dels simpàtics bessons polonesos o al petit gran país txec? No convendria aprofitar que s'ha acabat la guerra freda i posar-los al sud o fins i tot a l'est de Rússia i repartir-se amb ella el mèrit i el guany? Idò, no. El govern Bush, ens ha obert als europeus un altre pic un front paranoic amb Rússia. Per què?

El govern actual dels Estats Units, continua la seva carrera de despropòsits en política internacional. Vist a la lleugera, semblaria que el remei seria fàcil. Bastaria que els presidents de torn, sobretot si són de la corda dels Bush, fessin el contrari del que cada vegada són a punt de fer, i finalment fan. Perquè el que els passa és que sembla que sempre s'equivoquen. Sempre. Però aquest raonament ja he assenyalat que comporta una visió massa lleugera de les coses.

Per què s'equivoquen "o això sembla" sempre Bush, Cheney, i tot el seu equip? Per què s'equivoquen tant els neocons americans, si més no des de Reagan? La primera resposta rau en el fet que per al nucli majoritari de l'opinió pública actual dels Estats Units aquestes polítiques i aquests polítics no van gens equivocats. Mai no s'insistirà prou en el fet que el secret de la política exterior nord-americana rau de manera gairebé exclusiva dins dels mateixos Estats Units. Amb això no han canviat les coses molt, o gens, des de les anàlisis de Tocqueville. Per entendre els Estats Units del segle XIX, del XX, i del que duguem del XXI és sempre necessari tornar a Tocqueville.

El pensament liberal americà, entenent per liberal, la tolerància, la llibertat, la capacitat de pensar críticament, que ha estat la font de l'energia i de la creativitat americana, si no ha desaparegut totalment, sí que podríem assegurar que passa per un dels moments més baixos de la seva història. Si donam a les paraules liberal o liberalisme el seu significat habitual i corrent dins el llenguatge polític nord-americà, o del mateix anglès parlat als Estats Units, sabem que això designa un pensament peculiarment social-demòcrata (en termes europeus), humanista, escrupolosament crític i autocrític, socialment i econòmicament benefactor i relativament intervencionista, laic "rigorosa separació de l'estat i la religió o les diverses creences", l'atribució a l'estat d'una positiva capacitat de resoldre injustícies, crisis o conflictes. Tot sempre dins de les constants d'individualisme, predomini de la consciència individual utòpicament recta, justa i insubornable, d'energia i de solidaritat. Tocqueville, Emerson, insistesc en la seva lectura obligada per entendre no només la política nord-americana sinó també les grans fites americanes en literatura, arts, pensament. No podem entendre moltes desenes d'artistes i escriptors nord-americans imprescindibles, sense haver llegit a fons aquests dos pensadors.

Hilari de Cara, escriptor

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris