nubes dispersas
  • Màx: 26°
  • Mín: 26°
26°

Per què criden?

Qualque cosa especial deu tenir aquest país per suportar una de les majors inflacions de la zona euro i a la vegada gaudir d'una de les menors rendes per càpita. Potser ara, que som en plena campanya electoral i l'oposició ha trobat blan en el tema econòmic, la població se n'assabentarà, de la càrrega que històricament hem patit sense remugar massa. Perquè aquests diferencials no són nous ni han aparegut en la legislatura que ara acaba, la veritat sigui dita. Deu ser que l'estructura econòmica del país resideix en uns puntals que s'escapen de l'estadística oficial com la quantitat de doblers negres que encara circulen pel nostre sistema i, a més, encara tenim «detalls» com l'energia, el tabac i l'alcohol que, gràcies a gaudir de preus substancialment inferiors als habituals en els països veïns, ens fan més lleugera la que hauria de ser insuportable càrrega. D'altra manera, és difícil explicar la resignació que ens acompanya, fins i tot l'alegria en la despesa que hem mostrat fins fa pocs mesos. El cert és que, mentre que el preu de l'habitatge s'ha homologat amb els països de la nostra contrada i els queviures, la telefonia, la roba i els vehicles gaudeixen (és un dir) de semblants costs en tots els mercats europeus, en el tema dels sous oficials encara hi ha massa diferències. O som un país de resignats "potser l'herència del catolicisme" o l'economia submergida gaudeix d'immillorable salut o la pressió fiscal no ens ofega amb la mateixa proporció que ho fa als veïns. Teniu moltes dades per a argumentar qualsevol dels tres supòsits i moltes altres per afirmar el contrari, que l'estadística ha demostrat ser una ciència adaptable a voluntat. El cert és que la inflació superior als veïns ens acosta a poc a poc a l'homogeneïtzació total quant al cost de la vida, mentre encara ens separa un greu diferencial en la facilitat de guanyar-la.

Mentre això discutim i els polítics ens volen acostar la subjectivitat al seu benefici, ningú no parla seriosament d'equiparar sous, i així ens va. Aquests dies hem sabut de la fuga de metges de les Balears. Cobren més a altres llocs i en condicions menys dures. Tot i ser una notícia demostrable, la majoria de la població somiaria a assolir un sou d'un mal pagat metge balear. Vius aquí: jo no propòs que es mantenguin els sous substancialment més baixos que a les altres comunitats, només he reflectit la dura realitat de la mitjana dels emoluments que cobram, que encara són més baixos que els dels sanitaris. Qualque cosa falla i em tem que cal anar a cercar l'error en el tòpic de les mitjanes: hi ha conciutadans nostres amb ingressos molt superiors a la mitjana, rics cada dia més rics, que fan inútil aquest valor. Vivim envoltats de sous escandalosament baixos que ja pateixen la tragèdia de l'increment de les hipoteques i l'homogeneïtzació de la cistella europea de la compra. Al mateix temps, treure el morro al carrer significa topar de ple amb un parc automobilístic farcit de cotxes de luxe. La paradoxa ideològica és que, amb molta probabilitat, els que s'omplen la boca de crisi són els que no la pateixen i els que, sense manies, s'escandalitzen dels increments salarials. Per què criden?

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris