nubes dispersas
  • Màx: 24°
  • Mín: 23°
25°

Quadern de viatge

Dimecres, 9.- Advertien els editors a la capçalera que La Codorniz s'adreçava, sovint amb l'audàcia pròpia dels imprudents, o dels temeraris, als lectors més intel·ligents. No discutiré, per raons d'interès personal, aquesta advertència prèvia: vaig ser lector d'aquella revista d'humor durant la seva última època, potser la més aigualida i, això no obstant, també la més atrevida d'entre la premsa gràfica d'humor. He de confessar que no sempre la meva intel·ligència, en construcció o en reforma, en tot cas en permanent efervescència, estava a l'alçada necessària per entendre les subtileses a les quals obligava la censura a través de la vigent, aleshores, Llei de Premsa, promulgada pel propietari dels carrers de les Espanyes, ministre executor del general. Hi havia, però, a les seves pàgines, a més de l'humor polític, evident o dissimulat, cautelós o discret, un humor blanc, sense adjectius, d'una gràcia o malícia refinades, fet pels millors humoristes dels anys seixanta i setanta, escriptors influenciats per les «greguerias» de Ramón Gómez de la Serna, per un humor absurd, no desproveït en alguns casos de violència, que s'havia instal·lat als teatres d'Europa i, per què no dir-ho, per un humor amb reminiscències d'un surrealisme, literari i degenerat, que el règim silenciava per subversiu. De la llarga nòmina de col·laboradors: Mingote, Chumy Chúmez, Perich, Gila, Àlvaro de la Iglesia, entre molts d'altres, sempre vaig sentir una predilecció, llunyana, però molt especial, per Tono, Antonio de Lara Gavilán, recuperat de les antigues col·leccions de la postguerra més exaltada i intolerant, exemplars als quals vaig tenir accés en desordenats caramulls de llibreries de vell, àdhuc en antres de pedacers que compraven, de casa en casa, els excedents de la misèria domèstica. Tono fou, sens dubte, un dels més irònics, lúcids i enginyosos autors a l'hora de fer un humor no gens contaminat, un humor imaginatiu, un «humor puro», herència de la generació del 27. Era d'en Tono, o sempre així ho he cregut, i per això li he atorgat la paternitat, car la meva memòria és víctima de freqüents pèrdues, imprecisions i desordres, d'un acudit que sempre m'ha semblat un exemple esplèndid d'agudesa d'enteniment. Deia, si fa no fa, l'ocurrència: quan me'n vaig a dormir me'n duc dos tassons d'aigua: un de ple per si tenc set, i un de buit per si no entenc. Cada cop que el me cont, i ho faig de fa molts anys, mai no puc evitar un somriure, silenciós i còmplice. I una certa enveja.

Dijous, 10.- Sota el nom de l'il·lustríssim difunt, la seva noble ocupació en vida: canonge xantre de la Seu. Canonge és una jerarquia eclesiàstica, i un canonge, un membre d'una col·legiata o d'un capítol catedral, o sigui: d'una Seu, en el cas que ens ocupa de la Seu de la Ciutat de Mallorca. Atès que no pertany a l'àmbit clerical i, per tant, no estic familiaritzat amb la seva terminologia laboral o litúrgica, a ningú no hauria d'estranyar que mai no hagués oït abans el mot «xantre». La curiositat, que és la mare de no poques contrarietats, però que en algunes persones, com és el meu cas, esdevé un vici inevitable, és la culpable que, en llegir una paraula de la qual n'ignor el significat, m'aboqui a les pàgines dels diccionaris, àdhuc de les enciclopèdies, per tal de posar remei a la meva ignorància. A més: sempre he confessat la meva poc respectable inclinació de col·leccionar, en arxius secrets i inaccessibles del meu cervell, expressions rares, paraules anacròniques, palíndroms, palimpsests i altres extravagàncies impròpies d'un individu d'aparença condreta. En el cas improbable que algú més senti interès per un terme tan infreqüent, si més no en el llenguatge laic que la gent del carrer fa servir, trasllat aquí el resultat de les meves indagacions. Xantre significa cantor, especialment de l'església. Canonge xantre, dignitat que posseïa el mort abans del traspàs, era el canonge que tenia, o havia tengut, al seu càrrec la direcció del cant, i dels cantors, en el cor de les catedrals i col·legiates. Antigament, abans de xantre, aquesta responsabilitat es coneixia amb el nom de capiscol o cabiscol. A Llucmajor, qui exercia l'ofici de cabiscol era el cantor que entonava les antífones i salms i donava el to als altres cantors, però ignor si l'expressió és encara viva o ha caigut en desús. Tenc la vaga sospita que una contrada d'establits de Ciutat és coneguda amb el topònim de cas Capiscol. Si és el cas, sens dubte foren terres que, abans de parcel·lar-se, pertanyien a algun canonge de la Seu, la funció del qual era la direcció de la capella de la catedral.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris