cielo claro
  • Màx: 27°
  • Mín: 27°
27°

Llegir amb bones

Vaig veure ahir matí (dimecres) una entrevista que a la TVE feien al senyor Mariano Rajoy. En aquesta entrevista, el registrador de la propietat va treure naturalment tots els seus recursos per quedar bé, cosa que va aconseguir gràcies a les preguntes fetes amb molta d'eima per part de la locutora. Durant l'entrevista, el Sr. Rajoy va dir dues coses que em varen cridar prou l'atenció. La primera que tenia «molta fe en el ser humà». És una expressió molt gastada i emprada per pa i per sal per gent conservadora i també pels clergues ben educats. He sentit molts de sermons de capellans que asseguraven que creien en la persona humana i mai no he sabut -dic la veritat- què volien manifestar exactament quan afirmaven la seva confiança en l'espècie humana. La declaració de Rajoy em va fer venir al cap una entrevista que una periodista del País -podria ser Kartmentxu Marín- li feia fa prop d'un any a Rafael Azcona, el gran guionista, al qual tant i tant deu Luís Garcia Berlanga. Durant tota l'entrevista Azcona s'havia mostrat moderadament pessimista i Kartmentxu que devia saber que en els diaris són benvingudes les opinions alarmistes, però no ni les tristes ni les pessimistes, volgué salvar l'entrevista i al mateix Azcona. Karmentxu li demana la gran pregunta: si encara tenia fe en la persona humana. Azcona respongué amb una altra pregunta i digué: En qui he de tenir fe si no. En els cocodrils?

Bé està que Rajoy tengui fe en el ciutadà espanyol i espanyolista. En el que no en té tanta, de fe, el de Pontevedra, segons va dir en l'entrevista de la tele el dimecres, és en el sistema educatiu espanyol. Va tornar a citar de manera prou catastrofista l'informe Pisa. Quan ell parlava, vaig recordar que feia dues o tres setmanes jo tampoc no havia estat gaire afortunat quan vaig comentar aquest informe Pisa. Vaig dir llavors i no crec que ara ningú no ho recordi, que els especialistes -els pedagogs i/o les pedagogues- segons el que jo havia pogut escatir, no estaven gaire d'acord en les causes que fan que un al·lot comprengui, o no, el que ha llegit. Aquesta manca de coincidència em va fer pensar que no hi paradigmes ben establerts en pedagogia i que és lògic que aquesta ciència sigui qualificada de blana. Com ha avançat, he sabut que en algunes institucions docents han agafat això que la pedagogia -i la psicologia- són disciplines toves, malament. Han cregut que aquesta paraula volia dir que eren disciplines que tenien cultivadors que mostraven poc rigor i pocs intel·ligents. Jo he de dir ara que, en la meva opinió, res més allunyat de la realitat. Hem podeu ben creure si vos dic que tenc una opinió molt bona dels meus companys de pedagogia i psicologia i pens que si un saber és tou no és a causa de la seva manca de rigor, sinó que és més difícil. I, per ventura, més que difícil diria que és complex, és a dir, que són molt i molts els factors que condicionen els esdeveniments que aquest saber analitza. A una disciplina com la física es relacionen, per exemple, tres paràmetres o tres variables externes d'un gas com són la temperatura, la pressió i el volum. Són tres factors molt simples que tot el món sap què signifiquen i que es poden mesurar amb precisió. Si intenten, per contra, analitzar les causes per les quals un nin pot tenir dificultats a comprendre una frase són centenars els factors que poden condicionar el fet. Per això, per aquesta complexitat, les ciències com la pedagogia o la psicologia no poden donar respostes segures i exactes.

He sabut que una d'aquestes institucions pedagògiques, en les quals treballen professors, pedagogs i psicòlegs, ha sorgit, arran de l'informe Pisa, el dilema de veure si convé més que els alumnes llegeixin molt de llibres i aviat o, per contra, pocs i amb bones. Jo, sense saber un borrall de pedagogia em definiré ben aviat. A Andalusia diuen que només corren els lladres i els «toreros» dolents. Per altra part, Woody Allen diu que té un amic que va fer un curs de lectura ràpida i que quan va acabar el curs aquest amic va ser capaç de poder llegir Guerra i Pau en vint minuts. Allen li va demanar de què anava la novel·la. L'amic li respongué: «crec que de quelcom sobre Rússia».

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris