nubes rotas
  • Màx: 25°
  • Mín: 25°
26°

Qui no ha duit un sac de picadís al cotxe...

Com liquidar un amic? Doncs no ho sabia, i encara no ho sé. No ho sabia aleshores, però la situació era ja força crítica, era ell o servidor. Festes assenyalades i com el pa necessitava veure'm amb la noia. En aquelles circumstàncies, amics d'aquestes característiques em van començar a importar una merda. Vaig fer tot el que estava a les meves mans per no arribar a un final tan dràstic, vaig semblar un vulgar i embogit violent de merda abalançant-me, implacable sobre aquell voyeur proscrit. No fou tot tan ràpid i tan senzill com podria semblar en un principi, l'assetjament fou llarg i complicat. Es van creure definitivament que havia tornat boig del tot. A l'inici de l'escomesa, em trobava al barri dels pares i un veí, que em coneix de tota la vida, em preguntà si necessitava ajuda, si era cert que feia tanta feina com deien i que feia molt mala cara, que potser convenien unes vacances abans d'agreujar la situació encara més. Semblava un autèntic sonat, allí xisclant dintre el cotxe, fent mamballetes i palmades sobre el seient, de tant en tant, sortint i donant alguna coça sonora sobre la xapa o un sacseig contundent al conjunt. Dintre del cap, l'únic que era clar, era no perdre una altra nit de bona companyia. Algú més va sortir al balcó i provocà que els pares baixessin a parlar-ne. Si necessitava ajuda que ho digués, si no em trobava bé, sempre podria anar a un metge naturista. Si, per altra banda, anava pel camí equivocat, sempre em podrien ajudar amb un d'aquests programes de desintoxicació. Si era la feina i els excessos, al barri antic, de psicòlegs, per metre quadrat, en nien un fotimer. Tot plegat, bastant allunyat del problema real. Mentre el «problema» era només de servidor, la cosa podia portar-se amb naturalitat, al cap i a la fi, aquests tipus de voyeurisme, fins i tot, avui ja és ben desfasat, el que es porta i cada dia més, és muntar-s'ho amb el gos i la gossa directament. El problema de veritat, sorgí incandescent quan ella s'adonà de quina era la situació. Ho havia deixat ben clar i català: o això s'acabava prest, o servidor s'hauria de cercar la vida molt miserablement. En sentir aquelles paraules, l'orgull masculí dirigí la mirada sobre aquella verga justiciera, allò no podia continuar, havia d'agafar la pella pel mànec i dominar la situació. Quan més clar veia perillar la relació, quan més negre ho veia i quan més enfonsat es trobava, com sempre en aquests casos, les confiances (amb l'amic voyeur) van començar a fer oi. En el moment de donar-ho tot per perdut i havent triat, ella, que em deixava «per la meva incompetència davant aquell descarat» i que la propera vegada que «amagués un estratagema d'aquest tipus ho pagaria ben car». En aquell moment, com a menet cap a l'escorxador, i amb l'amenaça de la imprevisible presència no desitjada per l'amada, aquell «figura» tornà a guaitar el cotxe com sempre. Trobant-me sol per primer cop, apareixent a una hora intempestiva per a una bèstia com ell, vaig girar la mirada cap a la verga, sempre estotjada al costat esquerre del conductor, allí on la deixà l'antic propietari del renault (que explicà a servidor, mentre li venia el cotxe, que la duia perquè «en aquest barri, ara hi ha molts de xoriços i jo sempre torn tard de sa tercera edat...») la vaig setjar i sospesar en pocs segons i la hi vaig estampar a l'amic just sobre el cap, no va ser a temps ni de segregar i amollar la cua, tenia molt mal aspecte amb el cap esclafat. Bé que s'havia intentat pacíficament per tots els mitjans, deixant el cotxe ben obert a tota hora, facilitant la fugida, però havien passat mesos i havia tornat ben gros i mandrós i ja feia molt de temps que viatjàvem junts, i tot es va desbaratar quan ella ho va descobrir just en el moment més interessant. Es creia que el portava per gust, que l'havia ficat allí perque sí, i tot, per haver entrat un dia un poc de material per fer ciment. Al principi de tot, quan era ben petit, ja havia detectat la seva presència, però encara no em puc avenir com en mig any agafà aquell tamany, com s'ho va fer per arribar a alimentar-se d'aquella manera, sense els moscards i altres insectes propis de l'alimentació de qualsevol dragó. Em vaig sentir un putosantjordi d'anar per casa i en arribar al castell de la meva princesa, doncs vaig tocar el clàxon tot orgullós, amb aires de guanyador i mentre ens besàvem als llavis, li vaig fer saber que la nit seria llarga, que m'havia desfet de l'amic, per ella gens amat, amb aquestes paraules: el porc és mort.

En aquest país, la fauna pròpia de la construcció, o és que no heu portat mai un puto sac de picadís?

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris