cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
16°

L'amo en Francesc Colom de Raixa, una lliçó de saviesa popular

Vaig conèixer l'amo en Francesc Colom i Colom a Raixa, a finals de la dècada dels anys 1980, amb motiu de les meves visites de caire patrimonial i cultural i, en menor mesura, senderistes. La coneixença es féu extensiva a la seva esposa, la madona Francisca Bruno, traspassada ja fa alguns anys. Una de les primeres ensenyances que vaig poder aprendre, d'aquesta relació, fou que, en aquella espipellada de món, no tot era paisatge natural o patrimoni arquitectònic i etnològic; no tot eren efluvis i reminiscències d'un antic museu ja desaparegut. A Raixa, amb els amos pagesos, hi havia l'escalfor de la llar, hi niava el caliu de la vida. A tan emblemàtica possessió, les genealogies dels Zaforteza-Tagamanent i les dels Despuig, comtes de Montenegro, les púrpures cardenalícies, i els sibaritismes neoclàssics i romàntics, constituïen uns paràgrafs ben sucosos, però que restaven incomplets... perquè allà hi havia l'amo i la madona, uns personatges que servaven alt el llumeneret del coneixement del territori que els era propi i l'espurna, i la suor, del treball i de l'activitat.

De sobte, l'investigador en temes històrics i etnològics observava com la saviesa popular de l'amo pagès i les seves vivències eren més importants que els volums impresos -servats a les biblioteques, a punt de l'escàner o de la fotocòpia- i que els documents venerables -conservats intactes als arxius històrics, aptes per a la recerca actual, però també de futures generacions-. Més urgent -em semblà- era que l'amo en Francisco contàs la seva història i les seves vivències. Són moments en què hom es referma en l'elogi de la font oral, en l'argumentació de la necessitat de la transmissió de coneixement per diàleg intergeneracional.

Ens ha deixat el mateix any que Raixa ha tancat una etapa i n'ha començada una altra de nova. Sense caure en el tòpic de dir que ha mort el darrer amo pagès, la qual cosa no és certa, sortosament, sí que ha desaparegut el darrer amo pagès de Raixa -ens centram, per tant, en un espai ben precís-. I també és cert que ens ha deixat un dels homes que integraven el cada vegada més minso cens d'amos pagesos que han exercit aquesta tasca en la pagesia preturística. Se m'ocorre, parafrasejant el poeta, que desapareix un dels individus representatius d'aquella raça dreturera i forta, de pagesos grans de la ruralia mallorquina.

Francesc Colom nasqué l'any 1920 a la possessió de s'Alqueria d'Avall, de Bunyola, fills dels amos pagesos d'aquella possessió. Amb ell, per tant, contemplàvem un membre de nissaga d'amos, ben abeurat al bressol, de la seva feina. L'any 1950 es casà amb Francisca Bruno Oliver, també de Bunyola, i es traslladaren aquell mateix any a Raixa a viure-hi com a arrendataris. L'amo en Francisco, amb motiu del meu llibre monogràfic sobre Raixa, publicat l'any 2003, féu memòria de bon comunicador i em contà una allau d'informacions: deia que, quan ell entrà a Raixa, hi havia molta feina i pocs doblers; a la possessió, pagaven el jornal a 25 pessetes als homes, i a 15 pessetes a les dones. Hi havia una dotzena de missatges a la finca que, normalment, hi vivien tot l'any; en determinats moments, segons les feines del camp, es llogava més gent. Un dels treballadors més significatius era el pareller major, home de confiança de l'amo, qui donava les ordres als altres parellers, ja que n'hi havia dos o tres més. Els jornalers no romanien a les finques, i cobraven cada dissabte, mentre que els missatges cobraven cada mes. La producció agrícola era de blat, faves, garroves, ametles i olives. Recordava amb recança que feia anys que les olives de Raixa no s'arrepleguen i les ametles, ningú les volia. Ell ja no ha vist vinya sembrada, però sap que antigament n'hi havia, perquè es conserva el celler i noms com sa Vinyeta. Pel que fa al bestiar, devers 1950, hi havia 200 ovelles i un parell de truges. Rere les cases de Raixa, hi ha els sestadors i un aprés, on munyien les ovelles; en aquella època, valia més un quilo de llana que un xot. Afegia que fa quaranta anys pagaven el quilo de llana a 100 pessetes, i ara ni regalada la volen. Feien dos porcs cada any, «era es rebost». Hi havia egües i ases a lloure, però era mal assumpte perquè anaven pels veïnats.

Pel que fa a l'explotació forestal, Raixa era una finca pobra en alzines, comparant amb s'Alqueria d'Avall. Per això, els carboners que treballaven a Raixa no eren molt nombrosos. Hi havia un rotlo de sitja als Homonets, un altre dins es Porrasseret, amunt. Un altre a na Morta, passat Raixeta, quan arribaven a Pastoritx. També n'hi havia davant les cases de Raixeta i a l'indret denominat precisament na Carbonera. De forns de calç, també n'hi havia molts a Raixa. Un era a aprop de les cases, i li dèiem el «d'aquí davant», el segon era al comellar del Bassol, el tercer a sa costa d'en Carreres, i un altre vora es Fangaret, rere es Homonets. Recordava també que anava amb els seus pares des de Raixa, pel camí que passava per s'Heretat, també conegut com a camí de Passatemps, i que avui es troba tancat? I noms, i més noms? quina riquesa de topònims, quin coneixement del terreny? «Sap on se colga el dimoni i té enginy per tallar un cabell enlaire», diria mossèn Alcover? Millor no fer comparacions amb l'empobriment cultural que campa amplament pels rostolls i pels ermassos ciutadans actuals!

Tot plegat, amb l'amo en Francesc de Raixa, un llibre que fins ara romania obert, s'ha tancat per a sempre. Els que quedam, haurem d'anar ulls espolsats per mantenir el llistó tan elevat. Per cert, i per no sentir-nos encara més orfes i més decebuts, a Raixa, les autoritats competents s'haurien d'espavilar i permetre i potenciar les visites culturals a la finca, que ja és ben hora.

Gaspar Valero i Martí, historiador

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris