cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 23°
25°

Envellir sense dignitat

Que la Cubana ha estat una de les grans companyies teatrals catalanes ningú no ho pot posar en dubte. Que l'ús del temps verbal en pretèrit és el més correcte és una altra de les afirmacions que s'aguanten per si mateixes. Que el seu cicle ja fa temps que s'ha acabat és una constatació i que no se sap envellir amb dignitat és una tristesa comprovable cada dia -i no només en el cas de les companyies teatrals-. L'altre dia de pagès vaig assistir (gràcies amic invisible) a la funció de Cómeme el coco negro (1988) que reposava la companyia. El pati de butaques del teatre Coliseum -un eufemisme això d'anomenar butaques a aquestes cadires infectes de la sala propietat del grup Balanyà- era ben ple, i això que les entrades costaven 33 euros cadascuna. Ple, bàsicament, de gent que superava els 50 anys i que no va parar d'aplaudir, riure i entusiasmar-se amb una obra que si en el seu moment va ser trencadora, ara és un anacronisme lleig, vulgar, barroer, mancat absolutament d'imaginació, ple de grolleria per intentar superar l'evident manca d'originalitat, amb un humor que no fa gens de gràcia i amb el recurs fàcil com a bandera i símptoma de la decadència dels inventors de l'espectacle. Vaig quedar astorat de la reacció tan absurda del públic i vaig arribar a la conclusió lamentable que estava envoltat de gent que no va gairebé mai al teatre i que aquell espectacle, que guarda moltes similituds amb la Revista d'un temps, els entusiasmava. I això és el més perillós encara, una obra absolutament insulsa, avorrida, on el millor de tot és l'entrepà que donen als espectadors -mortadel·la, no us penseu segons què, tampoc- ven totes les entrades i aconsegueix el favor del públic. Això fa que hom se senti com un marcià a casa seva. I constati que hi ha un divorci notable entre la majoria de la gent i un mateix, i que això no té perquè voler dir que la minoria sigui la que està equivocada, i si no, i fent paràfrasi d'un conegut anunci, mengin merda, milions de mosques no poden estar equivocades.

La Cubana s'ha afegit a la moda de celebrar aniversaris fent reposicions. No apostant per un espectacle nou, interessant, divertit i original, sinó recuperant un espectacle teatral ja caducat, que no ha superat el pas del temps. Fa temps que aquesta companyia es va encasellar en un producte molt seu i en una manera pròpia de fer el teatre que els ha donat molts èxits i dividends, però que mai més no els tornarà a donar brillantor, a fer que sigui una companyia imprescindible. Ara La Cubana és un nom, una marca comercial i prou. I el favor d'un públic que s'empassa el que li donin perquè desgraciadament només va al teatre dos cops a l'any i sempre per veure les mateixes coses. L'altra gran companyia que ha optat per les reposicions és Dagoll Dagom, amb l'avantatge que els seus musicals han envellit molt millor que no pas l'humor barroer dels seus companys d'escenaris -i amb això no vull justificar les reposicions, crec que és allò que fa una companyia quan ha perdut el nord-. És preocupant que dues companyies capdavanteres de l'escena catalana -malgrat les xarnegades dels espectacles de La Cubana que encara fan manco gràcia- no apostin per la innovació, per la qualitat, per l'experimentació i per l'enginy. Precisament elles, que són les que duen més gent al teatre són les que haurien de fer pedagogia teatral, acostumar el públic a veure coses noves, com varen fer el 1988 amb l'estrena d'aquesta obra. Idò no, s'han quedat en la mediocritat més absoluta, primant la taquilla sobre el geni artístic. Essent tot el contrari d'un artista: un burgès clofoll. Per això seran altres qui passaran a la història. Potser Comediants i Fura dels Baus?

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris