cielo claro
  • Màx: 19°
  • Mín: 18°
20°

Les veus manllevades

Si hom vol trobar un bon indicador per mesurar la salut -la gamma pot anar de molt bona a l'estat crític- d'una literatura, cal posar esment en les veus més joves que van sorgint per engrandir la nòmina d'escriptors. Si pegam una ullada al llistat de poetes que últimament han anat apareixent per aquestes contrades illenques -la qüestió també es pot extrapolar al Principat i al País Valencià, sens dubte-, podem veure amb claredat que la bonança de la nostra parenta pobra està ben assegurada gràcies a l'aparició constant d'autors que ja des dels primers llibres demostren la seva capacitat a l'hora d'enfrontar-se al conreu dels versos. No es pot ficar tothom dins el mateix sac, és clar, però crec que hi ha més aportacions valuoses, propostes positives, més que no pas intents del tot desencertats o pífies ferestes.

Joan Cabalgante Guasp, amb Les veus manllevades (El Tall, 2007), ens ofereix una mostra d'aquesta irrupció positiva, encara que no tots els poemes del volum estiguin a la mateixa alçada, en el món de les nostres lletres. I ho fa a partir de les veus -múltiples, diverses, genials- que ha anat acumulant per mitjà de la lectura i de la vida, aquesta guia que ens mena pels viaranys més difícils i esquerps però que també ens fa trepitjar els paradisos més sublims i encisadors. El perill de lliurar-se a un projecte d'aquestes característiques -escriure arran del gran autors com Rilke, Riba, Blake, Rosselló-Pòrcel, i de personatges històrics i de la mitologia- rau en caure en la temptació d'anar a la recerca de l'excelsitud i la singularitat que desprèn la poesia d'aquests mestres diguem-ne universals, immortals a causa de la seva obra.

A Les veus manllevades s'aprofiten els ecos i ressons d'aquests escriptors, com també la rellevància històrica i artística de personatges diversos, tant reals com ficticis (Ulisses, Jafudà Cresques, Dalí, Aurora Picornell, Ícar...), per bastir un discurs que defuig la imitació i la còpia barata, i que aposten per una reinterpretació molt sui generis vinculada a temes com ara la identitat -tant la personal com la col·lectiva-, el desig i l'amor, el pas del temps i la mort... El poeta sap que, tanmateix allò veritablement important , més enllà d'obres i autors consagrats pels segles dels segles, és la pròpia existència, aquest pòsit d'experiències acumulades entre l'alba i el crepuscle. Per això, aquest llibre es pot llegir i entendre com un cant a la vida, un clam enèrgic i vivificant que es recrea en l'instant o bé ens remet al pretèrit, a voltes des d'un enfocament un xic nostàlgic i melangiós, a voltes amb la mirada serena, plaent, alegre... Però Joan Cabalgante també se situa dalt d'una talaia per poder destriar l'esdevenidor i encarar-se amb el demà -un demà no gaire esperançador, per cert- a través de la sibil·la: «Augur l'enfonsament fatídic de l'illa, / l'agreujament insuportable dels deutes, / el dolor encès de tots els cataclismes, / la multitud dins el tumult de les flames». Segurament, el futur de la nostra poesia no és tan funest, ans el contrari.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris