lluvia ligera
  • Màx: 25°
  • Mín: 23°
21°

A punt de començar els actes del VIII Centenari

El 13 de gener de 1907, el bisbe Pere-Joan Campins signà la «Carta Pastoral sobre'l seté centenari del naixement de don Jaume, el Conqueridor», convidant a celebrar solemnement el 2 de febrer, data de l'aniversari del naixement del rei Jaume a Montpeller, el 1208. Una mostra més de la sensibilitat de l'Església mallorquina al començament del nou-cents i un recordatori que valdria la pena introduir en les agendes d'aquells que encara confien en una Església que porta el rellotge a hora. Campins en la seva exhortació partia de dos eixos fonamentals, per una banda recordava els components simbòlics i mítics que el Rei en Jaume havia donat al seu naixement i, en segon, reforçava el referent fundacional del poble de Mallorca, amb la conquesta i la consolidació de la cristiandat com a factor de cohesió. La Seu de Mallorca resumia, doncs, tots els components religiosos i civils, seguint aquella estructura mental del nacionalisme conservador que, preferentment, entenia el país, la nació o el poble amb la condició que la construcció es fonamentés sobre la religió. Afegia Campins, «cap cristià pot veure d'una manera indiferent aquesta fetxa qui s'acosta y que com altres consemblants ha de ser sagrada per nosaltres. Ella es un símbol de Religió y per lo tant, tema obligat de contradiccions». Aquell 2 de febrer de 1908 l'acte institucional central es realitzà a la Seu, amb missa solemne, en la qual predicà Llorenç Riber; i, a la tarda, processó de l'Estendard portat pels batles o representants dels ajuntaments de Palma, Manacor, Inca, Binissalem, Llucmajor, sa Pobla, Porreres, Petra, Banyalbufar i Marratxí, que es col·locà davant l'altar major de la Seu. Hi assistiren els representants de les parròquies, congregacions religioses, capitulars i una gran gernació. I acabava la crònica del Butlletí del Bisbat: «Y el pueblo de Palma que estima la Catedral y la memoria del popular Rey que la fundó, al salir del templo iba considerando y ponderando la significación y esplendor del acto intensamente educador, y que, como una lección de fe y patriotismo quedará grabado en el alma de la generación presente y en los fastos de la Catedral». Val la pena insistir que aquell acte, segons el cronista eclesiàstic, havia estat intensament educador, és a dir una lliçó de fe i patriotisme. Una opció amb dos matisos, dos vessants que avui, en aquest començament del segle vint-i-u provoquen algun atac de pànic a sectors rellevants de l'Església. Educar torna ser perillós i les lliçons de fe i patriotisme per ventura l'Església mateixa considera que això forma part d'un passat que convé esborrar, perquè qualsevol manifestació d'aquestes característiques pot esser interpretada negativament pels sanedrins eclesiàstics.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris