nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
24°

Kiwis

No vull dir que sigui molt, molt envejós, el que sí tenc, o, millor, conec, són moltes persones a les que envej prou. Fent un paràfrasi del que digué l'expresident Aznar, vos puc assegurar que per trobar aquestes persones envejades per mi no cal anar-les a cercar per muntanyes llunyanes o per deserts exòtics. No, estan més, molt més, a prop. I és que amb l'enveja em passa igual que amb l'amor -psíquic i físic- no em sé enamorar de dones remotes. L'única excepció que faria és la de quan tenia vuit o nou anys que em vaig enamorar d'una negra que vivia a la selva africana i que s'anomenava Maria de l'Amor. Sortia a un tebeo que es titulava Pantera Negra que recreava, com podeu deduir, el mite de «Tarzà». Maria de l'Amor fou el meu primer amor mediàtic. Vaig tornar a veure Maria de l'Amor quaranta anys després i em va pegar plorera en observar fredament el dibuix desmanegat del que va ser el meu primer amor. Les dones llunyanes, en canvi, com Marilyn Monroe, Rita Haywort, Cyd Charise o la mateixa Sara Montiel no han aconseguit despertar mai la meva libido. Són, ja dic, les coses de més a prop les que desperten les esquifides restes d'erotisme que encara em queden. He llegit un bon grapat de novel·les per veure si el meu cas -la preferència per les distàncies curtes- és un fenomen normal o rar. Però es veu que els novel·listes o les novel·listes d'ara s'ocupen més de les jovencelles molt sensibles o de galants desconsolats que dels homes que fa molt de temps que ja hem granat.

Bé, m'he com a mig perdut entre l'erotisme i la crítica literària, però jo el que volia dir és que les persones que em fan més enveja són els meus amics, amics vells, amics de tota la vida. Més que no els grans potentats, els polítics de relleu, o el fill de la Pantoja, per posar un exemple. Un grup d'aquests amics que envej té el privilegi de berenar cada dematí junts. El berenar no és cosa de vint minutets o cosa semblant, acostuma a durar dues hores, si no acaba amb una partideta de cartes, que llavors s'atraca a les tres. He d'envejar, vos sembla, el pantojo? Ca barret! Fa dues setmanes aquests afortunats amics em convidaren a berenar i a collir kiwis a una plantació que té un d'ells que fa molts d'anys em venia els tebeos de La Pantera Negra i que actualment és amb tota probabilitat l'home que més sap de fruita a Mallorca. Som bo de convidar a tot menys a fer feina. Per això, vaig anar amb moltes ganes a un finca de per devers Santa Maria. Allà m'adjudicaren un tall, que no sé si era el millor, però era, gràcies a Déu, el de més prop. Mentre recollia la fruita vaig poder comprovar en la pràctica que la planta del kiwi era una enredadera que amidava uns quatre metres d'altura i que necessitava uns suports en forma de T per poder-s'hi enfilar. Estan sembrats, els kiwis en fila indiana i a tres metres de distància un de l'altre. Entre dues files hi ha un passadís -el tall- d'uns cinc metres de distància. Una característica important del kiwi és que és una planta dioica, és a dir que hi ha exemplars, les flors dels qual són femenines o preferentment femenines i altres que són masculines o preferentment masculines. Per això, per a facilitar la pol·linització sembren sempre quatre femelles de tira i, després, un mascle, quatre femelles i un mascle, i així successivament. No he aconseguit mai saber per a què la naturalesa posa tantes traves a la reproducció sexual de les plantes. Menys encara comprenc aquest fenomen de l'autoincompatibilitat que hem vist en el Kiwi. Són plantes femenines que naturalment necessiten el pol·len d'una planta masculina. No seria millor una planta que el Kiwi, com moltes plantes, tengués una flor de cada sexe? A vegades, ja dic, costa explicar l'evolució mitjançant el meu estimat i admirat darwinisme. Per acabar i amb relació a aquest darwinisme s'ha de dir que els fruits del kiwi tenen -ho vaig tocar amb les mans- una pell aspre i peluda. En aquest cas, el mecanismes evolutius estan clars: són, les pells una salvaguarda de les llavors de dins el fruit: no deixen que els animals els puguin menjar o engolir. Quan pelava els kiwis mallorquins -una autèntica delícia- vaig pensar que el que havia inventat el ganivet havia fet un enorme servei a la humanitat. Després vaig consultar Google i em vaig assabentar, amb no poca sorpresa, de dues coses: que els kiwis no eren originals de Nova Zelanda, sinó de la Xina, i que el seu nom és a causa que la seva pell té un color semblant a l'aucell de Nova Zelanda, que li diuen kiwi..

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris