cielo claro
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
21°

Aquell que va matar en Dato

Quan jo era petit i amb els meus companys fèiem qualque malacriança que mereixia un arrifoll dels majors, la responsabilitat dels fets era mala d'assumir per qui havia estat l'instigador o autor principal de la malifeta col·lectiva. «Qui ha estat?, qui ha estat?» "ens demanàvem amb insistència. Era en ocasions com aquella que sortia la veu salvadora d'alguna ànima comprensiva i que ens estimava molt, i deia tot desfent el silenci: «I qui vols que hagi estat? Aquell que va matar en Dato!» No cal dir-vos que per a mi en Dato em semblava un personatge misteriós i un poc sinistre. Amb el temps vaig saber que don Eduardo Dato Iradier havia estat un personatge de renom a l'Espanya de la Restauració. Era un polític corunyès afiliat al Partit Conservador de Cánovas del Castillo, però membre, juntament amb Romero Robledo, de la facció que era contrària al sistema corrupte pactat entre liberals i conservadors per tornar-se al front del Govern del regne d'Espanya. Després de ser ministre en diferents governs, va arribar a ser president entre 1913-1915, 1917 i 1920 fins que tres anarquistes de llinatge català "Pere Mateu, Ramon Casanella i Lluís Nicolau" des d'una moto amb sidecar van perpetrar un atemptat contra ell a la plaça de la Indepèndencia de Madrid el dia 8 de març de 1912. Vet aquí, doncs, que vaig saber que l'autor dels trets que van acabar amb la vida d'en Dato es deia Pere Mateu. Ves quines unes! Fou la resposta de l'anarcosindicalisme barcelonès a la dura repressió exercida pel governador civil Martínez Anido contra la classe obrera i els seus líders sindicals. Ironies de la vida: Eduardo Dato havia intentat minvar el sofriment i l'explotació de la classe obrera amb mesures com la llei d'accidents de treball, la d'assegurances, etc., i fins i tot havia creat el Ministeri de Treball. Però la gent obrera no es deixa entabanar pels caramels del poder, car sabien que aquell home havia estat el repressor del moviment català dit «del tancament de caixes», que li havia reportat una sonora xiulada el maig de 1900 quan visità Barcelona. No li bastà que el 18 de desembre de 1913 aprovàs el decret llei que autoritzava la creació de mancomunitats de diputacions (aspiració que satisfeia les aspiracions de la Lliga Regionalista), perquè s'esborràs les seves actuacions anteriors. Més endavant, el 1917 i en plena crisi econòmica, es va mostrar conciliador amb les Juntes militars i duríssim en reprimir el moviment obrer, i en tot moment va fer costat a l'esmentat Martínez Anido. Eren els anys del pistolerisme. L'anomenada «Banda dels seixanta», gàngsters que funcionaven al servei de la patronal, va ser dissolta i es va restablir la legalitat de la CNT, però sotmesa a fortes mesures de vigilància. Dato, en aquelles circumstàncies greus, va pactar amb la burgesia catalana industrial assentant les bases del que seria l'aranzel de 1922. Però, com és sabut, ell no ho va poder veure.

L'assassinat de Dato no va ser, tanmateix, l'únic cas de magnicidi a Espanya. El 8 d'agost de 1897 Cánovas del Castillo havia clapit a Mondragon (Guipúscoa) sota les bales de l'anarquista italià Michele Angiolillo i el 12 de novembre de 1912 queia el president José Canalejas Méndez, gallec del Ferrol i del Partit Liberal, abatut pels trets del també anarquista Manuel Pardiñas Serrano, el qual immediatament després de ser agafat per la policia es va suïcidar amb la mateixa pistola amb què acabava de cometre l'atemptat.

En el cas de Cánovas, es tractava de la venjança per la mort dels anarquistes detinguts a Barcelona arran de la bomba a la processó del Corpus el juny de 1896 i, en l'altre, s'hi sentia l'eco dels anarquistes morts per la repressió que seguí els fets de la Setmana Tràgica (1909).

Aquesta dialèctica sanguinària troba el seu reflex en la literatura. No sols en la novel·la d'Eduardo Mendoza La verdad sobre el caso Savolta, o en l'obra de teatre Luces de bohemia de Valle-Inclán, ambdós llibres ben coneguts pels estudiants de segon de batxillerat, ja que sovint són objecte de lectures programades per la Universitat en les proves de Selectivitat.

Justament, a l'escena VI del famós «esperpento», el poeta Max manté un diàleg antològic amb l'anarquista català, de nom Mateo, dins els calabossos del Ministeri de Governació: " «Hay que establecer la guillotina eléctrica en la Puerta del Sol» (...) «Barcelona es cara a mi corazón. Yo también la recuerdo y le debo los únicos goces en la lobreguez de mi ceguera.

Todos los días, un patrono muerto, algunas veces, dos. Eso consuela...» Mateo es diu el jove anarquista, víctima del seu ideal revolucionari («Barcelona solamente se salva pereciendo!»), sap quina és la sort que l'espera: «Cuatro tiros por intento de fuga». L'acció desesperada, que acondueix a una mort segura. La realitat històrica i social espanyola és tràgica i Valle Inclán veia la barbàrie a cada banda. «Por ello hay que difundir por el mundo la religión nueva», una revolució que destrueixi amb violència la injustícia social («Mateo, ¿dónde está la bomba que destripe el terrón maldito de España?»).

Tornant a aquell que va matar en Dato, és molt probable que Valle anomenàs Mateo a aquell personatge de Luces de bohemia per mor de l'executor del magnicidi de la Puerta de Alcalá. Cert que l'obra es publicà el 1920 i Pere Mateu va actuar el 1921; però resulta que l'escena VI a què ens referim la va afegir l'autor el 1924. D'altra banda, quan Max Estrella, després de dir que «en Europa el patrono de más negra entraña es el catalán», matisa l'afirmació afegint «...y no digo del mundo porque existen las colonias españolas de América», forçosament ho hem de relacionar amb què opinava la dreta espanyola de l'època en relació a l'explotació colonial. Bastarà que guaitem a aquest fragment de discurs del malagueny Cánovas del Castillo en referència als cubans de pell fosca: "«Creo que la esclavitud era para ellos mucho mejor que esta libertad que sólo han aprovechado para no hacer nada y formar masas de desocupados. Todos quienes conocen a los negros os dirán que en Madagascar, en el Congo, como en Cuba son perezosos, salvajes, inclinados a actuar mal, y que es preciso conducirlos con autoridad y firmeza para obtener algo de ellos. Estos salvajes no tienen otro dueño que sus propios instintos, sus apetitos primitivos. (...) Si el ejército español abandonase Cuba, serían las ideas sensatas, fecundas, liberales, progresistas de Europa las que abandonarían este país que ha sido el más rico, el más próspero de la América española.

Lo saben tan bien en Estados Unidos que los espíritus exaltados y "chovinos", que también los hay allí, cuando reclaman la independencia de Cuba, la reclaman con la condición de colocar inmediatamente esta gran isla bajo el protectorado de la República de Estados Unidos, que ejercería una policía rigurosa ... Cuba no habría hecho más que cambiar de dueños».

Així s'expressava don Antonio Cánovas del Castillo, president del govern espanyol, l'any 1886. El mateix que per acabar amb la insurrecció a Cuba assegurava que «sólo hacen falta tres balas, una para Martí, otra para Maceo y otra para Gómez».

Tot plegat aquest discurs de la figura que dóna nom a una Fundació del Partit Popular ressona encara en boca d'alguns coneguts nacionalistes espanyols actuals. Però el meu propòsit avui, després de parlar de qui va matar en Dato, era referir-me a qui va matar Benazir Bhutto.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris