cielo claro
  • Màx: 27°
  • Mín: 26°
28°

En memòria de Rosselló-Pòrcel

L'any 1938 va començar amb molt de fred. Un fred desacostumat que ens balda a tots i ens posa les mans completament inservibles de penellons, escriu en el seu diari Joaquim Renart, en referència a tal dia com avui, tres de gener. A Barcelona escassejava el carbó i la llenya. L'única escalfor (quin sarcasme!), la procuraven els incendis provocats pels bombardeigs incessants de l'aviació dels Franco i dels Appignani, amb base a Mallorca. L'any anterior, Bartomeu Rosselló-Pòrcel havia residit a Barcelona fins a la darreria de desembre. En sortiria per a ingressar en el sanatori de tuberculosos del Brull, prop del Montseny. Ben segur que la mancança d'una alimentació sana i l'escassetat de medicaments varen contribuir al seu empitjorament. Tanmateix, aquell mateix mes havia fet part del jurat d'un premi literari, el Joaquim Folguera. Hem de suposar, doncs, que l'agreujament de la malaltia va ésser inesperat. Fos com fos, va morir dia cinc de gener, passat demà farà setanta anys. Pensava exclamar-me del fet que la data passi gairebé desapercebuda, quan m'assabento que Anna Cortils i Sebastià Bennàssar li dedicaran un recital, demà, a Can Alcover. Cal agrair-los-ho. Tanmateix, s'haurien de fer moltes més coses. Ho he comentat amb Sebastià Serra, perquè l'IEB â"després de la badada de Frankfurt on l'obra de Rosselló no hi va ésser dignament representadaâ", no hauria d'ajornar gaire més temps la traducció d'Imitació del foc a les llengües més llegides. Tocant al mercat interior, estem orfes d'estudis que ens apropin a la seva trajectòria vital. Disposem de poca informació biogràfica, cosa que es podria remeiar amb la publicació dels papers que eren en poder d'Amàlia Tineo, la seva amiga coral. O s'han publicat? Si s'ha fet, m'ha passat per alt. En tot cas, la seva obra poètica ha arribat a les llibreries, no així un estudi que ens el faci humanament proper. Entre el Rosselló que surt de Mallorca l'any trenta, i el que mor en el Brull, set anys després, hi ha un trencament important. El psiquiatra Bartomeu Mestre, que el va conèixer quan feien el batxillerat a l'Institut Balear, el descriu com un adolescent introvertit i excessivament preocupat pels estudis, i aquesta descripció, si fa no fa, coincideix amb la del pedagog Melcior Rosselló, amic del germà del poeta. Totes les referències que ens arriben de Bartomeu Rosselló són esquemàtiques. A l'institut va ésser deixeble de Gabriel Alomar i a la universitat, de Carles Riba. Gafim, que el va tractar a la Residència d'Estudiants, possiblement tenia més interès a esbombar la seva amistat, que a deixar-nos testimoni de l'evolució intel·lectual i ideològica que va experimentar. En sortir de Palma era un setciències que acabava d'estrenar calçons llargs i escrivia poemes en castellà. És a Barcelona on es desvetllen l'ambició literària i la inquietud política. El mestratge de Riba i l'amistat amb Salvador Espriu contribueixen, de manera eficaç, a la seva formació intel·lectual. Però quines lectures o vivències feren que aquell batxiller retret, que observava el carrer apostat rere els vidres de la finestra del dormitori, esdevingués el poeta càlid i apassionat, de versos enlluernadors, d'Imitació del foc? Josep Palau i Fabre va dir que aquest poemari és el llibre que m'ha fet més commoció. Ho destaca el pedagog i sociolingüista Antoni Artigues a Mag Poesia, un dels portals poètics més ambiciosos que poden consultar-se a Internet. D'altra banda, i torno a Rosselló, gairebé no sabem res de la seva aventura humana. I ens mou la curiositat. Qui hi ha rere del poeta que celebra l'esdeveniment de la República i es radicalitza a mesura que ho fa l'entorn social? Artigues fa referència a un telegrama que, amb motiu de les eleccions del febrer de 1936, Rosselló va enviar a un amic, Robert F. Massanet, urgint-lo a votar comunista. Tanmateix, a Catalunya, n'hi havia una grapada de partits comunistes, tots insignificants. Les joventuts del PSUC són del trenta-quatre, el PSUC del trenta-sis. Rosselló va ésser mobilitzat, i destinat a serveis auxiliars a causa de la malaltia, la tardor del trenta-set. Però fa deu hores diàries de feina, a la caserna. Vull pensar, per tant, que la seva salut, tot i ésser delicada, no feia pensar als metges en un traspàs tan imminent. Per afegitó, i per tal de fer més evidents els enigmes que envolten la seva vida, per què no va aconseguir un treball de privilegi i ben retribuït, atenent que no podia anar a la guerra ni fer esforços físics? Els intel·lectuals catalans (així, en plural i sense entrar en detalls) són com els intel·lectuals d'arreu del món, que en temps de tempesta saben posar-se a cobro. A Barcelona funcionaven, amb diners de la Generalitat, l'Associació d'Intel·lectuals per la Defensa de la Cultura contra la Guerra i el Feixisme; la Alianza de Intelectuales Antifascistas para la Defensa de la Cultura, que era l'embolic de Rafael Alberti i Maria Teresa León; L'AEC, comandada per Joan Oliver i Francesc Trabal; el Grup Sindical d'Escriptors Catalans, d'inspiració anarquista; l'Agrupació d'Escriptors i Artistes Socials, i suposo que d'altres. Molts dels seus integrants, el gener del trenta-nou, travessaren amb cotxe la frontera francesa, mentre el poble ho feia a peu. Vull dir que Rosselló, amb les amistats que havia fet, hauria pogut millorar (i molt!) les seves condicions de vida.

Per què no ho va fer? Ho hem de saber. Tot i que ningú ha pretès infravalorar la seva obra poètica, s'ha desvinculat aquesta obra de l'experiència vital del seu autor. Suposo que per desinterès. El desinterès del món intel·lectual de Catalunya envers Rosselló em sembla atribuïble a sentiments purament localistes, de regionalisme autonomista. A Mallorca, en canvi, Rosselló i la seva obra són de més difícil encaix. Imitació del foc (1938), va arribar a les llibreries amb pròlegs de Josep Maria Sbert, Gabriel Alomar i Carles Riba, tres intel·lectuals de prestigi reconegut que ben aviat haurien d'exiliar-se.L'Obra Poética (1948), va ésser publicada per iniciativa de Xam i de Ramon Nadal, dos amics que se l'estimaven, però que paradoxalment feien part dels guanyadors de la guerra. Els autors inclosos per Sanchis Guarner a Els poetes insulars de postguerra (1951), no tenen cap influència seva. Més endavant, en vaig sentir parlar elogiosament (com no podia ésser d'altra manera) a Josep Maria Llompart i a Jaume Vidal Alcover. Però s'havia convertit, Rosselló, en un personatge sense ponts ni lligams que l'apropessin a la cultura local. El gener de 1978 â"per Sant Sebastià farà trenta anysâ", el Congrés de Cultura Catalana, a través d'Antoni Serra, va gestionar amb Miquel Duran â"aleshores regidor de Cultura de l'Ajuntament de Palmaâ", el trasllat de les seves despulles des del Brull al cementiri municipal. Tenim, per tant, allò que en queda, d'ell. Un taüt, i una antologia de poemes publicada per l'Editorial Moll. En desconeixem la vida, quelcom que en un poeta suposa un complement irrenunciable de l'obra. Vull dir que la vida del poeta no va deslligada de la seva obra. Doncs...? Aquest setantè aniversari del seu traspàs és un pretext magnífic perquè les institucions â"cada cop més pendents de les commemoracionsâ", vagin per feina. Rosselló-Pòrcel mereix un reconeixement que encara no ha tingut. És història: un poeta excels del segle XX amb llenguatge del XXI. De moment he vist anunciat, per enguany, homenatges a Jovellanos, a Riber i a Maria Antònia Salvà. Sens dubte, les entitats organitzadores poden fer-li un lloc en el calendari d'actes.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris