nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
15°

Una tassa de cafè

Qualsevol llista dels petits, o grans, plaers de la vida inclou ineludiblement una tassa de cafè, i tothom sap que un dels articles cabdals del periodisme de tots els temps és el magnífic Una bona tassa de te, de George Orwell («... el te és un pilar de la civilització en aquest país, així com a Irlanda, Austràlia i Nova Zelanda»). Són dos motius més que inapel·lables per acostar-se amb respecte a aquest At Large and At Small: Confessions of a Literary Hedonist d'Anne Fadiman, que inclou un breu assaig amb aquest concís i nu títol: Coffee. Cafè. Des del cafè que recorda dels seus anys escolars "diluït per la neu i adulterat per l'estalzí" fins als cafès tranquils i gairebé perfectes que produeix la saviesa de l'experiència, el cafè hi apareix com un àpat (no és només un líquid, ni una beguda) a reivindicar. Les diferents cultures ens han ensenyat, sense voler, diverses maneres de preparar-ho i consumir-ho, i n'han fet, del prendre cafè, una situació intercultural, fèrtil i propera. És cert que aquesta reivindicació deu fer front a algunes amenaces (les més perilloses de les quals són, per aquest ordre, la irrupció de les cafeteres de pistó, els tassons de poliestirè blanc i els Starbucks i similars), però la consigna és magnànima i clara i ens obliga a mantenir-nos serens, devots, constants i simples, ço és, fidels al vell lema dels amants del cafè: sense llet, sense sucre, sense cerimònia.

Les possibilitats del cafè són objecte de debat des del Iemen fins a l'Argentina i des d'Etiòpia fins al Japó, i l'estudi clàssic, del 1935, de Heinrich Eduard Jacob ja avisava del perill que planava sobre el comerç del cafè: volien convertir-lo en un objecte de cuina! «El cafè no és pas un aliment "escrigué Jacob", sinó una eina per fer visibles els pensaments". La cafeïna "o el que ara coneixem científicament, gràcies a un altre alemany de nom Friedrich Ferdinand Runge, com 1'3'7-trimetilxantina (tranquils: no cal entendre la fórmula per merèixer-ne els efectes)" ens allunya de la son i ens acosta, per tant, a la consciència. En alguns temps obscurs va ser atacada, com han estat atacades totes les fonts del pensament lliure (una redundància, és clar), i titllada de verí que produeix mals de cap, insomni i convulsions, eufòria i nàusees, logorrea i alteracions de la respiració. Heretgies sense fonament, tot plegat. Ara sabem que el cafè ens obre el coneixement i ens fa més productius, però no més matussers, i que permet la supervivència de múltiples activitats humanes, com ara el periodisme i l'observació astronòmica, i la lectura (i l'anterior escriptura) de les novel·les de detectius. Disponible en xiclets, píndoles, gelats i galetes de tota mena, el cafè és democràtic i excel·lidor. El que va ser el haixix per a Baudeleire, l'opi per a Coleridge, la cocaïna per a Robert Louis Stevenson, l'òxid nítric per a Robert Southey, la mescalina per a Aldous Huxley o la benzedrina per a Jack Kerouac, ho és el cafè per a Balzac i per a qui vulgui. No ens permet equiparar-nos a cap d'aquests genis, però sí comprendre'ls, i amb això ja n'hi ha prou. Balzac en prenia quaranta tasses cada dia, i aquesta és una mesura balzaquiana i, per tant, desmesurada, però la possibilitat de passar de l'adolescència a la vellesa sense abandonar la dosi diària de lucidesa que es desperta tot iniciant-ne, diàriament "i sense cerimònies, per favor" la preparació d'un cafè no té rival. Per què cap altra beguda no ens fa sentir al mateix? És igual, no és imprescindible respondre. Fins i tot els devots del te reconeixen que el criteri de la balança és cafeínic i que els colors del te envegen possibilitats més obscures i denses. Els ulls observen, el paladar sent i el cervell i el cor n'anoten els efectes. La cuina del cafè és senzilla i fer-la complexa és sempre sospitós, recordau-ho. El cafè com a espai de raó i de diàleg, o de pensament silenciós, o de lectura, no té rival significatiu, i l'únic defecte de les biblioteques és la dificultat d'entaular-s'hi fugint de la mirada sospitosa dels funcionaris si travesses la sala amb una tassa de cafè a les mans. Per no esmentar, perquè els déus no ho havien previst, els petits inconvenients que suposa vessar-ne un parell de centímetres damunt el teclat de l'ordinador. No tingueu pensaments dolents. Qualsevol d'aquests petits ensurts hagués provocat les rialles d'un cavaller, d'aquells que són sempre benvinguts a tots els cafès, com proclamen les Regles i Ordres de les Cases de Cafè, proclamades a Londres el 1674: «Els cavallers, i els que han de fer feina, són benvinguts aquí / i tots poden sense afront seure plegats». Ara que la gent entesa encalça el cafè digne dels llocs petits, dels museus i en alguns casos dels hospitals, i fuig dels filtres de paper i d'aquestes modes sacrílegues que afegeixen sabors al sabor que hom ha trigat anys a estimar, no caiguem en la temptació de la novetat, no entrem més d'un o dos pics en els Starbucks o els Pizza Huts i recordem que el cafè impulsa l'ànim "i, per davall, les neurones" i que és el gran argument dels materialistes per convèncer-nos que els nostres nervis són l'únic reflex vàlid del món.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris