algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín:

La cota de la ignomínia

Posats a creure que exageren, dividirem per la meitat la previsió que el Govern ha fet sobre el cost de les obres de reparació del Metro. Així i tot, 40 milions d'euros perquè pugui funcionar allò que ja pagàrem amb escreix és una barbaritat, un robatori "diria sense por a ofendre ningú que no sigui un lladre professional. Amb menys del que costarà arreglar el mal fet, el govern Antich pretén fer que hi hagi places d'escoletes per qui vulgui o ampliar els centres de salut que ho demanden, només per posar uns exemples d'accions que suposen millorar la qualitat de vida de tots els ciutadans i no només el compte corrent d'uns impresentables. Amb el que ja hem invertit en aquest avortament d'infraestructura ara ja no podem fer res més que procurar que funcioni el més aviat i el millor possible. Ho desig amb sinceritat, malgrat pens que el PP del fugat Matas i de la prepotent Cabrer mereixeria que allà s'hi muntàs el Museu de la Corrupció, per a major escarni de polítics que només pensen en el benefici personal, econòmic i/o electoral. Que funcioni aviat i amb seguretat pels usuaris i que, com es fa amb les riuades importants, en cada estació hi hagi una placa on s'assenyali la cota de la ignomínia amb una inscripció que digui: Fins aquí arribaren les aigües el dia...

A vegades, no tota la culpa és dels polítics que no creuen en el transport públic. Dimecres, a les 8'35 del matí, esperava l'autobús al carrer de Catalunya quan vaig veure venir el 46 que passa pel Terreno (encara que no ho cregueu hi ha dues línies diferents amb el mateix número, així que cal especificar). Vaig fer senya al conductor, que duia el bus mig buit, i accelerà. Potser vos sorprengui aquesta actitud però, a mi, més em sorprengué l'explicació que m'oferí una resignada senyora que m'acompanyava en la humiliació de veure'ns enmig del carrer, mà a l'aire i la cara de colló que et queda quan clarament passen de tu. Sense indignar-se (venia d'un país on l'únic dret segur és a morir-se) em digué: el conductor volia agafar el semàfor en verd. No m'ho podia creure i em vaig girar a veure si era vera o una explicació pròpia del realisme màgic sud-americà. Allà hi havia el semàfor verd i l'autobús que, victoriós, acabava de passar-lo. No som usuari freqüent del transport públic, com si ho era la meva companya de desgràcies, i no puc explicar-vos si és normal aquest menyspreu al ciutadà o només és un conductor que no ha entès el significat de servei públic. Però, quan passa una cosa així, el primer que et ve al cap és que amb el cotxe ja hauries arribat i sense haver de patir la discrecional dictadura d'un xofer maleducat.

L'anterior conseller de Medi Ambient, Jaume Font, encomanà una campanya publicitària a Clave per conscienciar dels efectes del canvi climàtic. Tot seguit, el PP perdé el Govern i la campanya sortí al carrer. Ara, acaba de rebre un premi al millor anunci de cartell d'Espanya i el recullen, a més els seus creadors, membres del nou govern. De rebot, val.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris