muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
17°

Magdalena Àlvarez com a símbol

Direu el que vulgueu d'Hugo Chávez, de les seves formes desendreçades i del seu pintoresquisme, però, fills meus, tenir una ministra com Magdalena Àlvarez situa el govern de l'Estat en línia amb el que Espanya deixà al tròpic. La fatxanderia, l'altivesa tavernària d'aquesta dona la fan perfectament apropiada per a no ocupar cap càrrec públic. Qui la va nomenar? Qui sap si la perversa fórmula sexista chico-chica va ser decisiva. Però és mal de creure que no hi hagués, si fos el cas, una dona de centresquerra una mica més condreta, que no fes empegueir el conjunt de les Espanyes cada vegada que obre boca. És obvi que és una pèssima ministra, però les seves ineptituds polítiques no vénen d'ara. Els seus mèrits tenen a veure amb la capacitat per connectar amb les vísceres més encutrades d'unes certes capes de població, que agreeixen qualsevol joc de paraules que les eximeixi d'un instant de reflexió. Les beneitures que emanen del seu capet són més pròpies d'una adolescent amb gracejo que no d'una dona ja feta. Hom la veu més provocant les rialles d'un públic entregat que no dirigint assumptes de tant de pes com els que es tracten en el seu ministeri. I, no obstant, Zapatero, que ho toca saber millor que ningú, la defensa mitinerament a Màlaga, on, de resultes de tot plegat, s'aixequen onades de recel anticatalanista perquè els catalans «tracten malament» la ministra per ser andalusa.

Per què es fan aquestes coses, no ho sabem. Hi ha d'haver explicacions que vagin més enllà del que és raonablement confessable. La qüestió no té tant a veure amb el cas concret d'aquesta xarlatana com amb els mecanismes dels partits que creen "i no poden evitar, per ventura?" aquestes desagradables situacions.

No és menester anar-se'n molt enfora per comprovar-ho: en el nostre govern regional, hi ha conselleries, direccions generals, assessories i altres canongies ocupades per persones que qualsevol ciutadà descriuria com a incapacitades per dur endavant la feina que els toca fer. Persones que proclamen la seva ineptitud per al càrrec que ocupen. Per què foren nomenades? Misteris de la vida. Aquests misteris també apareixien a l'anterior govern, i a l'altre, i a l'altre... No es tracta de blasmar els polítics en general, és clar, sinó de subratllar aquells pocs casos que solen donar-se de clamorosa inadequació dels nomenaments a uns mínims per a desenvolupar una tasca o una altra. Aquests casos evidencien grollerament que els governs es formen sovint en clau de partit i no en clau de societat, és a dir, per mantenir el partit abans que servir la societat. No es poden harmonitzar les dues finalitats? Res no defineix tant un president o un primer ministre com els nomenaments que fa. Deu ser que ho du la política real. I què en diríem, de la política real, nosaltres, que pensàvem que democràcia real era l'antònim mil·limètric de la dictadura?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris