algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
13°

Joan Miquel Ferrà, res no és mesquí

Podeu optar per anar a rompre-us una cama a la Tate Modern, de Londres: l'artista sud-americana Doris Salcedo ha fet excavar un enorme clivell en terra, naturalment sense senyalitzar, perquè si no ja perdria l'efecte sorpresa, i ha titulat l'obra Shibboteth 2007; amb el resultat de quinze ferits, per ara. (Seria interessant fer una petita investigació sobre l'extracció social dels artistes "o dels seus protectors" que, tot fent coses per l'estil, acaben mostrant-se en els museus més reputats del món.) Servidor he optat per anar a Binissalem, que no té riu però té vi, i on aquests dies exposa Joan Miquel Ferrà, un dels grans fotògrafs del país. Convendria que les institucions començassin a col·leccionar obra dels nostres fotògrafs, perquè realment la fotografia en el seu vessant de llenguatge artístic viu un moment pletòric, per més que la seva divulgació sigui deficient i per ventura la parròquia no en tengui una percepció adequada a la realitat. Falta, a judici de servidor, la publicació i la mostra que recullin l'estat actual de la qüestió, perquè ens adonem tots de la força, del cabal artístic que la fotografia fa córrer per les artèries del país sense que ens n'hàgim adonat. Ja sé que no hauria de recordar alguns noms, perquè és ben segur que me n'oblidaré d'altres de tan principals, però fa mal resistir-se a citar aquí Joan Ramon Bonet, Pep Bonet, Pedro Coll, Antoni Catany, Miquel Font, Miguel Czernikowsky, Joan Torres, Gabriel Ramon...

Fos quina fos la llista final, per a servidor hi hauria sempre lloc per a Joan Miquel Ferrà, la vida artística del qual s'adscriu al capítol dels artistes silenciosos, de violoncel "una i altra qualitat, perfectament compatibles", que parlen a l'espectador en el to confidencial adequat per a compartir els fragments de la vida que el cor ha volgut recollir. A l'exposició que presenta aquests dies a Can Gelabert (tot un exemple de gestió cultural), ens conta la seva experiència íntima d'un arran de mar on la mirada de l'artista registra les imatges per a la descripció d'un món que es mostra i batega en les petites coses. Tota la mar és continguda en una gota de la seva aigua, ens ve a dir l'artista, i en una espina de peix hi ha tot el drama de la vida, unes veles congreguen la memòria del país, la closca d'un eriçó concentra una bellesa que no superen les rosasses de les catedrals. El cap d'un peix és l'herald d'una tragèdia lenta, inexorable, amb ecos d'un país que s'apaga, que s'ofega. «Res no és mesquí / ni cap hora és isarda / ni és fosca la ventura de la nit», li confessà Joan Salvat Papasseit a Joan Miquel Ferrà, i el fotògraf s'embegué el poema, que ara regalima en cada una de les seves fotografies. Una escola de mirar, una manera de viure. (Recomanació: Llegiu el poema abans d'anar a veure l'exposició "o després": el trobareu fins i tot a google. A Déu sien dades.)

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris