algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

Segells i telefonades perdudes

Ja fa una partida llarga d'anys que va ser notícia que una mare feia un ús ben particular del telèfon: Tenia els dos fills estudiant a la capital i cada matí els trucava per despertar-los, en el benentès que els fills no despenjaven el telèfon per tal d'estalviar el que pogués costar la telefonada. Ben mirat, era un bon acord per a les parts involucrades, amb l'excepció de la companyia telefònica, car la mare despertava els fills i aquests no s'havien de preocupar ni de posar el despertador, ni sobretot, de despenjar el telèfon, la qual cosa "sigui dit de passada" els permetia seguir al llit dormint sense haver de donar comptes de res a la mare. La companyia telefònica va posar el crit al cel perquè deia que això era ben bé una estafa, atès que feien servir de franc unes infraestructures que eren molt cares de mantenir.

No record gaire els detalls, però em sembla que la cosa va saltar als diaris per mor justament d'una denúncia de la telefònica. Anys després, amb l'adveniment de la telefonia mòbil, això de les telefonades perdudes "les perdudes, a seques" es va generalitzar i ara és una pràctica més que habitual, especialment entre els adolescents, però no és aliena tampoc a, per exemple, els serveis de teletaxi que acostumen a emprar el sistema de la perduda per avisar que el taxi ja ha arribat al lloc demanat. Aquí també hi va haver un tímid intent per part de les operadores "ara ja n'hi havia més d'una" de parar aquesta pràctica, tot intentant fer pagar només pel simple fet d'haver marcat el nombre i que el telèfon del destinatari començàs a repicar. Per sort, sembla que no se'n van sortir, però per contra encara tenim "a preu de canari jove" allò de l'establiment de telefonada que serveix per a compensar amb escreix totes les perdudes fetes. Els explicava tot això perquè sembla que el sistema de les perdudes ve de molt abans del telèfon i hi ha una història relacionada, a mig camí entre la realitat i la llegenda urbana, que involucra Rowland Hill, un mestre i innovador anglès, responsable de la reforma del sistema de correu britànic, iniciada devers el 1834. Aquesta reforma va significar la introducció de novetats com fer pagar les despeses de la carta al remitent i no al destinatari, com havia estat fins ara i, també, que el cost de l'enviament fos en funció del pes i no de la distància.

Conta la llegenda que Hill es trobava en una posada escocesa quan el carter va dur una carta a la madona, aquesta va mirar acuradament el sobre i l'hi va tornar al carter tot dient-li que no podia pagar-ne el cost. En un rampell de generositat, Hill va donar els diners al carter i la carta va quedar sobre la taula, sense que la madona li tornàs a fer cas. Passades unes hores i davant la curiositat de Hill, la madona li va donar les gràcies pel gest, ensems que li deia que havia estat inútil, ja que tota la informació que contenia l'havia poguda esbrinar només llegint el sobre. I és que tenia família que vivia molt enfora i de tant en tant, per saber notícies s'enviaven aquestes cartes, a les quals no hi havia altra cosa escrita que l'adreça de destinatari, això sí "explicà la madona" amb cada línia escrita per una mà diferent, d'aquesta manera, si a l'adreça apareixien totes les cal·ligrafies dels membres de la família, sabien que estaven bé i, el que era millor, de franc. Dit altrament, eren l'equivalent a les trucades perdudes dels nostres dies. Malgrat que n'hi ha que diuen que enciclopèdies com la Larousse o l'Espasa Calpe parlaven d'aquesta història, no tinc manera per comprovar que no sigui una llegenda urbana, però és d'aquelles que serveix per a il·lustrar que la tecnologia ja pot canviar, però els que essencialment no canviem som nosaltres, i no sé si afegir «per sort». Tanmateix, Rowland Hill sí que va existir, va fer la reforma del sistema postal i va dedicar bona part de la seva vida a treballar i millorar el fruit de la seva reforma. Sigui dit de passada, també havia proposat reformes en el sistema educatiu que incorporaven, entre d'altres menuderies, l'objectiu d'aconseguir «una educació centrada a l'alumne, que li proporcioni coneixements, destreses i capacitat de comprensió suficients que li facilitin l'autoaprenentatge al llarg de tota la vida» i, per afegitó, això s'havia d'aconseguir amb amabilitat i no amb garrot i, a més, com a eina de disciplina calia fer servir la influència moral per comptes de la por. Tot això ho deia en un llibre "Public Education" publicat a Londres el 1822. I és que ben bé tot ve de molt enrere.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris