algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín:
14°

El foc ja haurà pres

París crema, si més no per les fotografies que ens arriben. París és massa gran com perquè el fum l'enniguli, però qualque cosa greu deu passar perquè la rostida de cotxes sigui una de les darreres aportacions franceses a la civilització occidental. Es pot resoldre dient que aquestes coses només passen allà o voler interpretar els signes i treure'n ensenyances per a no repetir els errors que, sens dubte, s'han comesos per arribar fins aquesta reiterada manera de manifestar-se. Anava a escriure que era una manera de protestar, però no n'estic segur. Més aviat sembla un crit que una protesta, un fer saber que hi són malgrat no es compti amb ells. No demanen res perquè res no esperen però, a la vegada, existeixen i viuen en una societat lliure i democràtica on l'accés a l'ensenyament està garantit i s'acosta a la utopia de la igualtat d'oportunitats. Però no basta. L'escola no garanteix la igualtat d'oportunitats perquè és l'únic d'igualitari que hi ha en la societat (i això a França, que aquí l'escola perpetua les diferències). Podrem mantenir la llibertat i el benestar quan una part de la nostra societat no tengui ni expectatives per reivindicar-les? Els que llegim diaris acabam per creure que els problemes més greus són la collera de la hipoteca o la dificultat per arribar a fi de mes. Però hi ha una part dels nostres conciutadans que ja no esperen notícies ni els importa saber-les, que no tenen esperances perquè, de tenir-les, serien tan limitades i tan allunyades dels models que els mitjans oferim "especialment la poderosa televisió" que no s'ho paga fer l'esforç de mantenir-les.

Que es manifestin cremant cotxes, vestint uniformes de campanya, inhalant cola en una cantonada o fent colles de violenta cohesió, és només una peculiaritat. El problema és general a les societats benestants que han creat el monstre d'una exclusió sense empar ideològic o conhort religiós. Perquè l'exclusió ha existit sempre i potser ara és quan menys n'hi ha. Però les grans pors que la mantenien higiènicament continguda, perquè no afectàs el benestar dels privilegiats, han desaparegut. No hi ha por de l'infern ni de morir-se de gana i, per tant, s'ha acabat amb la resignació. I, al mateix temps, no hi ha grans paraules que generin esperances en canvis substancials, revolucionaris si fes falta. Tenim més informació que mai i a molts només els serveix per saber del cert que no hi ha solucions a les seves nul·les expectatives. Els caritatius benestants amb ànima de d'empolainada senyora de beneficència diran que hi ha feina per a aquell que en vulgui fer, però se'n guardaran com de caure de fer-ne una de semblant i d'equivalent remuneració: a ells (i a mi, per sort) no els toca. Fer la societat més permeable és renunciar al dret de preferència que tenim molts per bres o per casualitat; és a dir, per sort. I això no es fa individualment i voluntària. Potser no calen grans lleis, sinó petites aplicacions de les existents. De no fer un diagnòstic seriós i prendre les mesures necessàries, societats tan poc cohesionades com la nostra poden veure's en la sorpresa d'una manifestació plena de crits i buida d'esperances. Llavonses, el foc ja haurà pres.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris