algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
13°

Deessa hindú

No sabeu quant em costa escriure. No és senzill saber que na Magdalena ja no serà a la redacció per poder-li demanar qualsevol cosa mentre ella abastia mil temes talment fos una immensa deessa hindú amb multitud de braços. Professional convençuda que la feina s'ho paga fer-la bé, fins i tot en el dia que més capficada estava, sempre tengué un somriure per regalar-lo. Malgrat el seu natural d'una infinita tendresa, mai s'acoquinà quan venien maldades. Jo no sabia res de la seva vida, com no ho sé de la majoria dels companys de feina, i això no m'impedí sentir-la sempre propera. Crec que tampoc no vull saber res més de la seva mort, del robatori que la carretera ens ha fet a tots els que la coneixíem. Quan ahir escoltava el director general de Trànsit, Pere Navarro, parlar del descens de la sinistralitat en les carreteres espanyoles, em demanava com encara consentim tanta tragèdia que no té res a veure amb l'accidentalitat. Minuts després vaig saber que la tragèdia no era una estadística aliena ni un inventari llunyà, ens havia colpit de ple, just enmig d'una redacció que si se significa per qualque cosa és per la vitalitat dels que la componen. Una curiositat professional, unes ganes de viure i de saber que es respiren i s'encomanen.

És fàcil ser el més gran allà dins -ho diuen les arrugues en la meva cara i les magnituds en el carnet d'identitat que m'enumera- però és impossible ser vell perquè envellir no és una qüestió biològica sinó l'abandonament de la curiositat. A mi, que escric des de casa, m'agrada passar cada dia per la redacció a cercar el meu «xute» de ganes de fer, necessitat de saber, plaer de sentir. La redacció és un passadís constant, un trànsit permanent de professionals que surten a cercar material i entren per poder-vos-lo oferir. Entre tant trànsit es necessiten referents per no perdre's, i na Magdalena n'era, des del principi d'aquesta aventura de fer un diari català en un país poruc, un dels permanents. I ara ens l'han robada i no m'imagín la redacció sense ella. Sortirà el diari, perquè sempre surt, però costarà entrar en la redacció amb la rialla que sempre ens ha caracteritzat. No és fàcil dir adéu quan no se sap ni a qui li dius: els creients ho tenen més fàcil, però a mi no m'ha estat concedit aquest do. I consti que avui m'agradaria creure encara que només fos per poder expressar-li tot allò que no calia dir a qui sabies que sempre hi hauria un demà per dir-li. Tal vegada per superar aquesta limitació he dedicat el meu article a col·laborar que se'ns faci més present, convençuts com estam els vanitosos periodistes que no existeix allò que no surt als diaris. Si he aconseguit que estimeu na Magdalena un poc del que la família del Diari de Balears l'hem estimada, aquest haurà estat un dels articles més profitosos de la meva vida. Però, mentre l'acab constret per l'espai, m'adon que el tinter dels sentiments encara és ple i no he aconseguit vessar-los. Perdonau-me, però avui no és fàcil escriure.

ferranaguilo@ono.com

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris