muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

Madalena Àrvare (sic) , lliçons de sociolingüística

N'hi ha que diuen que els polítics haurien de ser tècnics en l'àrea que gestionen. Jo no crec que sigui indispensable. Però sí que haurien de superar proves de prudència i de sentit comú (o cultura general, que ve a ser igual). N'hi hauria que les passarien i n'hi hauria que no.

En un debat amb el diputat Joan Herrera, la ministra de Foment va recriminar-li que, en fer referència a la seva ja famosa frase, no ho hagués fet amb l'accent andalús, ja que ells no diuen «antes partida que doblada» sinó «anteh partía que doblá». Com si, en el nostre cas, un diputat de Palma retragués a un de menorquí, per exemple, que ell no havia dit «històries», sinó «historis»; i que, per tant, li exigia que reproduís la cita exactament com ell l'havia pronunciada.

Per acabar-ho d'arreglar, evidencià que feia la intervenció emulant Carod-Rovira, perquè va afegir que s'havia de fer tal com ella deia, de la mateixa manera que es podia dir «jossep-juís» (sic).

En aquest fragment de la intervenció de la cada dia més, en tots els sentits, popular ministra es transparenta tan bé la seva imatgeria lingüística que podria bastir-s'hi més d'una lliçó de sociolingüística.

D'una banda equipara el dret de qualsevol persona que s'usi el nom propi en la seva llengua amb l'obligació "al·lucinant" d'haver de pronunciar amb el mateix accent dialectal les cites d'altri. És a dir, va equiparar un dret amb un doi. Cosa diferent seria que demanàs que no li diguessin «Maleni».

Però això no és tot. Si no fóssim tan innocents pensaríem que la ministra, potser sense voler, va mostrar-nos una frontera. A un costat, els polítics catalans (o els catalans, qui sap?); els va tractar com un tot, ja que va basar-se (amb suposada ironia) en una exigència de Carod "ERC" per retreure-ho a Herrera "ICV. A l'altre costat, ella i els dos preguntadors de Tengo una pregunta para usted, que, per les preguntes i comentaris que feren, m'agradaria suposar que estan a molta distància del PSOE. Sense dir-ho, la ministra va deixar clar que en la seva representació de la realitat, a l'hora de les afinitats, a un costat hi ha els catalans i a l'altra «els espanyols». El cas té un cert paral·lelisme amb el ministre d'Exteriors, que va parlar de la visita del Rei «a Marruecos» (quan devia voler dir «a Ceuta y Melilla»). És difícil mantenir-se sempre en la mentida, en l'ambigüitat enganyosa, sobretot si no t'ho creus.

D'altra banda, en l'equiparació que fa entre la «traducció» de la seva frase i la del nom de Carod-Rovira, posa en evidència un altre dels seus temes pendents de resolució. Sense valorar que en una ocasió es tracta del canvi d'un nom propi i en l'altra de la modificació fonètica d'una frase, si compara els dos casos deu ser perquè considera que la distància que hi ha entre el castellà estàndard i l'andalús és la mateixa que hi ha entre el castellà estàndard i el català. Per tant, què hi ha que no quadra? Considera, en el fons, que el català i l'andalús són dos dialectes del castellà i per això pot comparar les dues situacions suara esmentades? Seria estrany; perquè, si fos així, què explicaria que l'andalús es pugui usar, per exemple, al Congrés dels Diputats, i el català no? O considera que l'andalús és una llengua diferent del castellà? No seria l'única (http://www.andalucia.cc/andalu/); però no crec que la seva intenció sigui promoure la independència (lingüística, com a mínim) d'Andalusia. El fet és que, com altres polítics, la senyora (intentarem respectar els seus pintorescos desitjos lingüístics) Madalena Àrvare fa trampa. Com feren trampa quan dissenyaren l'Estat de les autonomies.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris