nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
11°

Quin silenci!

Quin silenci! Quin puta silenci! Això no és una redacció ni res que s'hi assembli! Avui, ben al contrari del que succeeix cada dia, ningú no crida, no hi ha renou, ni discussions, ni debats, ni rialles... Per no haver-hi, no hi ha ni notícies. I totes les que hi ha són xereques. Avui, no sona ni el telèfon. I quan ho fa, sabem que ens trobarem amb algun company tan trist com nosaltres. Quin desastre! Magdalena Soler ens ha deixat. Ja no hi és. Regna avui el desencís, la incomprensió, la ràbia i l'estranya sensació d'intentar cercar una explicació per allò que sabem que no en té. En aquesta vida del periodisme, que tant agradava a Magdalena, els companys de redacció són com la família. Passes tantes hores aquí! I com a les famílies, hi ha disputes, alegries, bromes, rialles... Però els malentesos, com les bregues entre germans, acaben tan aviat com arriben. Magdalena sempre era al diari i sempre estava disposada a la col·laboració, a fer-te aquell petit o gran favor.

Els honors són quasi sempre per als que firmen, per als que cerquen les notícies i les fan entenedores. Però hi ha una raça de periodistes que mai no firma, que mai no figura, que mai no cerca rellevància, però que sempre hi és, que és imprescindible per al funcionament del complicat engranatge d'una redacció. Magdalena era d'aquestes. Hem perdut la redactora en cap del diari, responsable de les secions d'Estat i Món, sempre pendent de les pàgines de Part Forana, de la Crònica Negra, del tancament de l'edició, sempre disposada a cuidar-se de Local. El diari ha perdut una treballadora entusiasta, decidida i valenta. Nosaltres hem perdut una companya, una amiga. I ara tenim un buit immens, un silenci cridaner que no ens deixa ni alenar amb tranquil·litat. Silenci!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris