Diumenge passat, s'estrenava l'obra del pare Antoni Martorell per a cor i orquestra Cant de les criatures (l'alegre poema de Francesc d'Assís). La fitxa tècnica abreviada: Cor i orfeó de la UIB, Orquestra Simfònica de les illes Balears Ciutat de Palma, tot sota la direcció de Joan Company. Els crítics musicals hauran fet o faran la seva feina. Servidor em vull limitar a deixar testimoni de l'amarga sensació que m'envaí amb la notícia que l'Ajuntament de Palma havia desestimat la proposta d'atorgar la medalla d'or de la ciutat al pare Martorell.

No ens hauríem de poder permetre pensar que els nostres representants a l'Ajuntament no coneixen la dimensió cultural de la figura del músic i musicòleg, perquè, si no, ens hauríem equivocat imperdonablement votant-los i confiant-los l'autoritat de què som dipositaris els ciutadans. Donat, per tant, que tots ells i totes elles saben de què parlam quan parlam del pare Martorell, tenim dret a creure que poden explicar-nos de manera entenedora la seva decisió. Seria temps perdut demanar-los que la facin pública? Per més voltes que hi he donat, no he arribat a enfilar ni les primeres paraules d'aquesta possible explicació. No se m'ha acudit ni una sola raó que justifiqui aquest acte de desafecte a una figura cabdal de la nostra cultura. Com és natural, no podem entrar en el joc pueril de les comparacions, perquè indefectiblement ens menen a un escenari grotesc. Tampoc no hem de caure en el parany de donar a les coses un valor que no tenen
"l'han perdut per mor de decisions d'aquesta naturalesa", sobretot quan aquest valor el capitalitzen els mateixos polítics que reparteixen honors i reconeixements. No hem de perdre la perspectiva de les coses, ens hem de saber reconèixer en una societat que presenta llacunes, buits, amples espais d'ignorància: aquesta consciència ens permetrà relativitzar els valors que se'ns proposen des de les institucions públiques.

I aleshores? On és el problema, per què ens hem de queixar del greuge que se'ns fa en la figura del pare Antoni Martorell? En el cas de servidor, perquè no m'ho podia esperar mai. En els rampells inevitables d'un sentiment deutor de l'optimisme o la ingenuïtat, qui més qui manco es diu un cop o dos al dia: això toca anar bé, aquesta qüestió se solucionarà adequadament. Què seria de la vida sense aquests rampells, tot i que algú ja els considera en el quadre de la demència senil? Res, quan ja ningú no sàpiga qui foren els regidors de l'Ajuntament de Palma aquest 2007, la música del pare Antoni Martorell continuarà omplint els espais estel·lars que li són reservats a l'Univers i en els cors dels millors dels nostres descendents. Ara, aquesta decisió desafortunada ens haurà servit per completar alguns retrats, que tendeixen inexorablement a la caricatura més sarcàstica. Encara que hi hagi rectificació.