muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
17°

La regla de ferro contra la regla d'or

Un jutge pot fer també d'escriptor, un jutge pot esser també escriptor; de fet, la redacció de les sentències ha d'haver-li exigit tota una pràctica. Sense que, convergentment, no puguem també sostenir que tot escriptor igualment pot fer de jutge. Un escriptor gairebé sempre examina algun col·lectiu i tot examen d'aquesta mena, tot examen d'una col·lectivitat o d'un grup no es pot fer sense que, d'alguna manera, es defensi o es lloï el que és moral i, sobretot, es condemni allò que és immoral. Així, tanta distància o tanta proximitat hi ha de jutge a escriptor com d'escriptor a jutge. Sense que tot això vulgui suposar que a cap jutge li sigui lícit escriure sobre les seves actuacions judicials concretes. Perquè, òbviament, no pot escriure "ni directament ni per persona interposada" sobre els processos que li estan encomanats. I ara cal afegir que coses que passen a Konilòsia "emprarem la terminologia espriuana" no poden passar a cap altre indret del món civilitzat.

Un bon exemple de jutge escriptor és el jurista i novel·lista alemany Bernhard Schlink, que va rebre una excel·lent preparació a les universitats de Heidelberg i Freiburg i que després ha ensenyat Dret Constitucional i Història del Dret a les de Bonn, Frankfurt i Humboldt de Berlin, i que el 1998 va esser nomenat membre del Tribunal Constitucional de Land de Renània-Westfalia. Bernhard Schlink va començar, el 1987, escrivint novel·la negra i el 1995 ja va aconseguir una audiència internacional amb la publicació de El lector, sobre l'espinós tema de la participació de bona part de la població alemanya en la sevícia dels nazis contra la població jueva i altres minories, novel·la que ha estat traduïda a una quarantena d'idiomes.

Ara Empúries acaba de publicar El retorn (Die Heimkehr), una altra novel·la de gran calibre, escrita amb una rara habilitat que acaba conduint al lector a un clímax de gran força, després d'haver-li plantejat els possibles fonaments de tota ètica. En efecte, el que comença essent la rememoració banal d'un infant sense pare dels estius passats en casa dels seus avis paterns, i una peculiar investigació sobre una obreta apareguda en una col·lecció de novel·les populars, motivada per la simple curiositat de saber com acaba una novel·la a la que manquen els fulls finals, el que ve a suposar una lectura d'una novel·la dins la novel·la, una mica com una peça de teatre dins una obra de teatre. Que aviat passa a esser una consideració de la condició de l'Odissea com a arquetip de les novel·les de tornada o de retorn. Per a passar aviat a fer el mateix amb el deconstructivisme. El narrador en primera persona ens explica: «El deconstructivisme propugna desprendre el text d'allò que l'autor ha volgut dir en escriure'l i fondre'l amb allò que el lector n'ha extret; ... no existeix la realitat com a tal, sinó únicament els textos que escrivim i que llegim sobre ella». Aleshores podem dir que l'argument de l'obra de Bernhard Schlink queda subordinat al tractament o a la discussió de la regla d'or de la moral, clàssica, amb la regla de ferro, que hauria estat preconitzada per la ideologia nazi. Segons la primera no tenim dret a fer als altres allò que no voldríem que ens fessin a nosaltres. Segons la segona, més dura, per contra, «tenim dret a infligir als altres allò que estem disposats a exigir-nos a nosaltres mateixos». La regla d'or clàssica resultaria massa tova (!). Al final el personatge o contrapersonatge que va seguir entusiasmat la gran onada nazi, proclama que el mal és necessari perquè té qualque cosa bona. I que és lícit fer experiments amb els homes, per exemple, especialment per a ensenyar-los el valor pràctic del mal. Tot plegat, El retorn, de Bernhard Schlink, resulta una lectura obligada per a tothom que vulgui tenir una idea del que pensava i sentia la població alemanya la segona meitat del segle XX, després de la desfeta del nazisme.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris