muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
17°

Confessió personal a un premi Carulla

Fa anys, una bona garbellada d'anys, que conec Joan Francesc López Casasnovas. Si no vaig errat de comptes, tants com vint-i-set, quan moltes conquestes socials i polítiques d'avui -els drets lingüístics, l'exercici dels drets històrics i altres- eren, llavors, mers somnis volitius, en estat encara prehistòric i incert, un bon punt enterc com les fulles caduques de tardor. D'aleshores ençà, haver-lo observat descabdellant-se en una veritable constel·lació d'activitats (política, poètica, cívica, docent, de recerca cultural, d'articulisme de premsa, etc., i fins en la més excel·lida oratòria, culta i rica, com pocs ho han brodat en les tribunes parlamentàries), m'ha portat a bastir una admiració concreta i positiva, incòlume, cap a la seva persona. En posar-me a parlar d'ell -com pretenc d'enfrontar-ho ara, per primera vegada, en una palestra pública- el meu pensament sempre s'enfila en la mateixa direcció. M'he anat formant un judici densament favorable que depassa frens -vull dir, contencions gasives. Així que em ve a la memòria el seu nom, o quan m'assabent d'algun fet públic que l'afecta, de seguida emana dins jo l'admiració bàsica que se'm cova de llarg. Per açò, no puc altrament que descriure'l amb un sabor positiu molt folgat -per mi, ben merescut- i d'estima. El curs dels anys ens ha relacionat en atzars diversos i en tants registres vitals, diríem, que Joan López roman incrustat en una part del meu paisatge emocional. No li ho havia explicat mai. Avui, però, desvetllaré silencis per fer-li costat, ara que la Fundació Lluís Carulla de Catalunya li ha concedit el Premi d'Acció Cívica 2007. El recollirà dimecres, en el Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona.

Tots dos hem mantingut, sobretot, les clàssiques relacions entre polític i periodista, amb la virtut de no haver provocat mai formes extremes, açò és: ni conxorxes ni animadversions bilaterals impures. A través d'aquest primer pilar, férem l'any 1987 una mútua aproximació amb accent més personal. Fou l'any que visquérem, a Menorca, una efemèride pletòrica, verament substancial: la commemoració nostrada del setè centenari de la conquesta catalana de l'illa pel rei Alfons el Liberal (1287). Ell portava la conselleria de Cultura del Consell Insular, i em féu la mercè d'encarregar-me la direcció d'una revista modesta però vivíssima, dedicada al magne esdeveniment històric que té a veure amb l'arrel prístina, medul·lar, de la Menorca humana que encara perdura -i esper que perdurarà! La publicació es titulà L'Alonsíada. Em podeu ben creu que, a redós d'aquesta col·laboració, les naturals i prudents distàncies que cal practicar entre cronista i autoritat política de seguida es feren, entre ell i jo, fonedisses. Si més no, així ho vaig sentir personalment, encara que mai no li ho vaig confessar. Ara ho faig exprés, sense pronúncies balbes. Arran d'aquella circumstància, vaig adonar-me'n d'una conclusió enèrgica, diàfana. Em vingué al cap la descoberta de sentir-me ben a la vora de la seva estima essencial per l'illa nadiua, amb tot el caramull de conseqüències que el fet comporta. Vull dir, el desafiament de fer reeixir la nostra personalitat com a poble. Si a mi, del temps universitari, se m'havien inoculat mobilització ètica i estètica, cívica i cultural per Menorca -l'amor a la terra-, aquest any de treballs plegats per fer l'esclat del setè centenari em féu experimentar una empatia conspícua, sense arestes, clarament afermada al seu exemple personal. El que llavors se'm desvetllà, encara em palpita, malgrat els anys transcorreguts. Després, la vida m'ha dut a compartir amb Joan López il·lusions i feines en el si de l'Institut Menorquí d'Estudis: i tant se val que pertanyem a seccions distintes, perquè el projecte cultural de país és ben bé compartit per tota l'estructura de l'organisme. També record haver estat alumne seu d'un curs d'història contemporània de les Illes Balears, quan ens va instruir en una de les àrees en les quals és un mestre acreditat: la literatura popular, la glosa, els glosadors i altres formes de versificació improvisada. I per a més abundància activa, el columnisme en aquestes pàgines també ens acobla sota el mateix aixopluc des de fa uns anys. Tenc el gust, en efecte, d'injectar amb ell el carés menorquí en aquest paper periodístic, que és tan epistemològicament mallorquí.

No cauré, però, en la gosadia de composar-li l'etopeia que el guardó li vol reconèixer. Em remet a les seves paraules, extretes d'una pàgina virtual que circula per l'èter d'internet. Joan López és insular i marítim, professor de secundària que encara creu en l'ensenyança. Un tipus de sublims cabòries, «activista de somnis necessaris i polític en actiu» sense la fal·lera de perpetuar-s'hi. És, però, per damunt de tot, poeta racionalista i tebi que descriu l'íntim (la barca de Menorca) i l'universal (el transatlàntic de la casa comuna) . «En molts poemes em faig dir Pere Xerxa»: Pere, perquè «sant Pere bon homo era». I Xerxa (amb e, i no pas amb a), perquè l'estima a la llengua catalana i a la unitat, «no refusa el color local». Així, idò, ¿quedarà encara alguna ànima ximple, de l'un a l'altre confí balear, sense conèixer les raons justes, meritíssimes, per les qual és avui Premi Acció Cívica?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris