algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

Política lingüística: qüestió d'enfocament

De tant en tant sorgeixen veus catastrofistes en relació al futur de la llengua catalana. Hi ha qui diu que el català, a mitjan segle XXI, serà pràcticament una llengua desapareguda, i trobam persones que ja li canten les absoltes molt abans. Recordem que, al segle XVIII, Jaume Capmany ja declarava solemnement que el català era una llengua «muerta para la república de las letras». I des d'aleshores prou que ha plogut. Quim Monzó vaticina la defunció del català dins la república de les lletres d'aquí a vint anys, no tant a causa del procés de substitució lingüística com a causa del model d'ensenyament que existeix al nostre país. Clar que en Monzó també li veu un futur negre a l'espanyol, però això no ho diu ningú.

El diagnòstic sobre la situació general del català crec que és prou clar: comptam amb els instruments d'una llengua plenament normalitzada, però l'ús col·loquial de la llengua és del tot deficient. Malgrat tots els esforços perquè la llengua catalana esdevingui la moneda d'intercanvi lingüístic habitual dins la nostra societat -a través de l'ensenyament, de la producció literària, de les manifestacions artístiques, dels usos formals...-, l'espanyol guanya sistemàticament terreny pel que fa a l'ús no marcat, a l'ús informal, dins aquesta mateixa societat. Podríem dir que basculam entre dos pols de tensió poderosíssims: un que estira cap a la plena normalització de la nostra llengua, i un altre que estira cap a la seua residualització i posterior desaparició.

De tot plegat en podem treure una conclusió bàsica, però que tampoc no ajuda gaire a l'hora de fer diagnòstics: d'aquí a dues o tres dècades viurem en una situació que s'assemblarà ben poc a l'actual. O bé ja viurem en un context de plena normalitat lingüística i el català serà la primera llengua en tots els àmbits d'ús; o bé el català s'haurà residualitzat també en els àmbits on actualment constitueix la llengua majoritària. Anirem, per tant, per dir-ho en termes clàssics, cap a la normalització lingüística o cap a la substitució lingüística.

A l'hora de fer diagnòstic, emperò, crec que se solen fer algunes consideracions prou desenfocades. Per exemple, existeix una idea bastant generalitzada que un dels problemes que té el català és que es troba en contacte bàsicament amb una llengua de grans dimensions i volum que, per aquest mateix fet, sistemàticament li menja el terreny. Greu error: com diu Vicent Partal, el castellà és una gran llengua americana amb una petita presència a Europa. Per a qualsevol observador mitjanament perspicaç, que vagi pel món i compari magnituds, resultarà d'allò més evident que la situació del castellà, a Europa, s'assembla més a la del català que no a la de l'anglès o l'alemany. Efectivament, es tracta d'una gran llengua americana, però això, sobre la situació en què es trobi el català, poc hi pot tenir gran influència. Per tant, l'enfocament magnificador de la llengua veïna falla estrepitosament. Probablement per això també s'ha necessitat, des de l'estat espanyol, bastir un corpus immens de legislació obligant el castellà pertot arreu. Francesc Ferrer i Gironès comptava més de cent lleis i decrets que obliguen el castellà, a tot el territori sota sobirania espanyola, de manera més o menys arbitrària. Aquest no és el comportament propi dels que parlen una llengua «gran».

Els catalanoparlants també tenim desenfocada la visió sobre nosaltres mateixos: som la comunitat lingüística sense estat propi amb més parlants d'Europa, la que produeix més literatura en una llengua sense estat i la que compta amb més instruments d'enginyeria lingüística. Constituïm una anomalia sociològica d'unes dimensions extraordinàries. Per tant, hauria de ser fàcil de corregir.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris