nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
12°

La guerra a UM

Havia de ser una successió pactada, pacífica i modèlica. La de Maria Antònia Munar al davant d'UM. Tanmateix s'ha convertit, com en tot altre partit en les mateixes circumstàncies, en una guerra oberta. A la qual els dos contendents principals, Miquel Nadal i Miquel Ferrer, usen tota l'artilleria que tenen a l'abast. Les possibilitats que UM hagi començat un camí semblant al del PSM són altes. Perquè Nadal i Ferrer, Ferrer i Nadal, no són dos simples competidors per a la presidència d'un mateix partit, sinó que no tenen res a veure un amb l'altre i, consegüentment, el partit que tenen en ment no és el mateix. En política, quan se comença una guerra així no s'acaba mai, excepte amb la victòria absoluta d'un sobre l'altre. Mai no existeix la coexistència pacífica. Se pot intentar -com féu el PSM el 2004- una sortida de compromís. Però mai no funciona, sobretot en un partit petit. En un de gros és diferent perquè -fins i tot estant a l'oposició- els marges d'actuació són molt més amples i existeixen zones intermèdies. En un de petit, no. O se guanya o se perd. No hi ha territori intermedi. I si s'opta per la referida sortida de compromís, abans o després, normalment molt més abans que després, acaba per esclatar la crisi amb molta més virulència. Que és justament el perill que a UM comencen a percebre com a probable, quan fa no res pareixia un impossible que pogués passar.

La guerra desfermada a UM té, a més, una característica que la diferencia de tota altra crisi semblant que hagi patit qualsevol altre partit. Que se produeix en una formació poc ideologitzada, sense rumb exacte perquè la seva essència no és navegar sinó estar quieta. En el poder. Així ha estat sempre. UM no assumeix el poder per desplegar un programa ideològic i polític. Sinó simplement per gestionar el poder el qual, llavors, inevitablement però de manera secundària se projecta sobre els ciutadans. Se veu en la gestió feta durant dotze anys al davant del Consell. Política social? No en té. Política territorial? Depèn de la circumstància. Política cultural i lingüística? Pur folklore i no volent mai cap responsabilitat (quan ha pogut, en el Govern: 1999 i ara) per dissenyar-la. Política sanitària? S'ignora. Política econòmica? Això ho fan els altres. Política immigratòria? Cap, a no ser que sobra... I així amb tot. Un tot recobert d'una propaganda identitària difusa, que s'adreça a un mallorquinisme primari i desideologitzat, sovint amb característiques que el farien -si tengués ideologia- passar per la dreta al PP -com per exemple en habitatges socials i immigració-. Aquest ens no ideològic té, emperò, un ample poder polític que se suporta sobre un organisme professionalitzat com cap altre: els seus quadres són, més que militants, professionals d'UM que, llavors, fan feina en un concret àmbit de gestió del poder, qualsevol val. L'objectiu i l'essència són tot u. Mantenir poder per alimentar els professionals i els professionals alimenten el partit amb l'objectiu de continuiar tenint el poder, com sigui i amb qui sigui, i així fins a l'eternitat.

Aquest ha estat el model, i és el que està en joc en la guerra d'UM. La continuïtat està clara: Miquel Nadal. La ruptura i, per tant, convertir l'ens en un partit normal, amb ideologia i, consegüentment, assumint que algun dia haurà de patir oposició, també està clara: Miquel Ferrer. Són compatibles? Se dirà que sí, perquè de fet han estat en el mateix partit. I hi estan. És ver. Tanmateix la guerra que han iniciat canvia l'escenari i fa impossible tant el retorn enrere com el manteniment de -diguem-ne- l'statu quo. Perquè són models no diferents sinó excloents. I una vegada que han emergit i han xocat, és qüestió de temps que se tradueixi en una crisi forta en la qual un guanyarà i l'altre perdrà. Fins i toto serà així encara que de manera interina la guerra aconsellàs imposar una pau de circumstàncies.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris