algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:
17°

El pretèrit imperfet no és un passat simple

L'abril de 1985 el Parlament de les Illes Balears va aprovar una iniciativa legislativa amb el suport de tots els grups parlamentaris i l'abstenció dels socialistes, que consistia a reclamar el traspàs de competències de l'Estat en matèria d'aigües i aprofitaments hidràulics i en matèria d'ensenyament (tant l'universitari com el no universitari). Cap partit qüestionà des d'aquí la justícia d'una reclamació com aquella; només el PSOE va dir que no era el moment oportú, que potser més endavant..., la qual cosa equivalia evidentment a una negativa absoluta. Efectivament, així es va esdevenir quan les iniciatives arribaren al Congrés dels Diputats. La coalició d'Aliança Popular, el Partit Demòcrata Popular i Unió Liberal, que governava aquí amb el grup regionalista (UM-PDL), però que a Madrid era a l'oposició, poc la comprometia un gest polític com aquell. Si em permet avui dubtar de la sinceritat de la dreta popular en aquella avinentesa, és perquè el temps també va permetre comprovar l'escassa, per no dir nul·la, sensibilitat autonòmica envers les illes Balears que tingueren quan Aznar i el PP van arribar a la Moncloa. Però bé, llavors tot el que pogués erosionar el PSOE dins l'arxipèlag ja els anava bé, al president Cañellas i als de la coalició conservadora al govern. González i Guerra governaven Espanya des d'una comodíssima majoria absoluta de 202 diputats, i si, abans de 1985, les competències importants (salut i seguretat social, ensenyament, aigües, justícia, policia...), que tenien atribuïdes estatutàriament les comunitats que havien accedit a l'autonomia per la via de l'art. 151, algunes havien estat transferides també al País Valencià i a Canàries, seguint la via d'una llei orgànica específica segons el procediment marcat per l'art. 150.2 de la Constitució, per què no havien de venir a una comunitat de territori no peninsular i discontinu (raó d'haver-les transferit a les Canàries), amb llengua pròpia diferent a la castellana i amb peculiaritats culturals indiscutibles (raó per a les transferències valencianes)? Doncs, no; no havien de venir perquè la Raó en política és la raó d'Estat i els nacionalistes espanyols no estaven per berbes. Sempre sol ser així. De fet, la nostra comunitat hauria d'esperar fins a canviar de segle per veure materialitzada la transferència del bloc educatiu. En fi, tot açò ja figura als llibres d'història. La mort dissabte passat de Gregorio López Raimundo m'hi ha fet pensar per mor del record de l'únic contacte que hi vaig tenir al temps de prendre'ns un cafè amb llet a la cafeteria del Congrés.

Després del V Congrés del PSUC (1981), amb els debats encesos entre els diferents sectors que s'hi enfrontaven: eurocomunistes, prosoviètics o afgans i leninistes, i que en el PCE de Carrillo també es patien en carn viva entre els «carrillistes», els «prosoviètics» i els «renovadors» (deman perdó per simplificar tant en el llenguatge de la premsa de començaments dels anys 80), els resultats dels comunistes a les eleccions de 1982 van ser desastrosos. El grup parlamentari comunista va quedar reduït a quatre diputats, un d'ells era Gregorio López Raimundo, el qual, havent estat màxim responsable del PSUC a l'interior des de 1956 i secretari general des de 1965, havia donat pas a Antoni Gutiérrez Díaz en la secretaria general el 1977 mentre ell esdevenia president del partit, càrrec del qual va dimitir el 1981 arran del polèmic V Congrés. Llavors, en tractar-se a les Corts espanyoles les iniciatives legislatives balears, Gregorio hi exercia de diputat en la que seria la seva darrera legislatura d'activitat política.

Els ponents de la Proposició de Llei de Transferències en matèria d'ensenyament no universitari érem Maria Antònia Munar (UM), Manuel Jaén Palacios (AP-PDP-UL) i jo mateix (Esquerra Nacionalista). Ens tocava intervenir a primera hora del matí i el panorama dins l'hemicicle de l'edifici de la Carrera de San Jerónimo era desolador. No hi havia quasi ningú. Però allà hi era, puntual com un clau aquell catalanoaragonès de parlar pausat i front ample, el qual va ser un dels pocs que va escoltar les nostre raons (o si més no ho va fer veure) i va fixar la postura del seu grup a favor de la presa en consideració de la iniciativa. Tot plegat allò era una mena de litúrgia parlamentària sense més transcendència, perquè allò que de ver importava era que la majoria (absent de la cambra) negava a la comunitat balear allò que li corresponia, i ho feia al·legant que en aquell moment «políticament no convenia» (no convenia a qui?). Així ens ho va dir el portaveu socialista -em sembla que es deia José López Amor- després d'explicar-nos que comprenia molt bé la nostra petició ben legítima. A hora de votar (els grups de la cambra prou que estaven d'acord a neutralitzar les respectives absències) un grapadet de vots a favor (molt poquets) i un grapat de vots en contra (poquets) certificaven el final del full de ruta i la insignificança de la penúltima «autonomia» de l'Estat. Sic transit. Ara bé, els «agasajos» cortesans a l'expedició provinciana no es van escatimar: visita a l'edifici de la «soberanía nacional» i dinar amb els diputats i senadors balears i alguns membres de la Mesa del Congrés. No record si ens van regalar qualque bolígraf per immortalitzar el pas per la tribuna d'oradors.

Acabada la votació, va ser quan vaig parlar en català amb aquell home. Li vaig expressar que em semblava vergonyant tanta absència de gent que cobrava per complir aquelles tasques. Sí, claro -crec que em va dir-; deberían saber que esta democracia que tenemos nadie nos la ha regalado; especialmente a los comunistas nos costó sacrificios infinitos. La decadència del parlamentarisme segurament havia començat feia estona, però a Espanya el famós «desencanto» feia furor. Les decisions importants es prenen fora de la seu parlamentària, els diputats semblen estar al servei del que els dicta el seu cap de files i aquest rep ordres a la vegada del nucli dur del poder. No sé si Alfons Guerra havia expressat ja el seu particular Montesquieu ha muerto, que expressava a les clares la manca de independència dels tres poders. D'altra banda, encara no podíem sospitar que aquell virus que emmalalteix la democràcia i li treu qualitat just estava començant a actuar. Avui no es salva ni el legislatiu versus l'executiu ni el judicial versus aquests dos. El CGPJ és en crisi permanent.

Gregorio també havia passat per la duríssima experiència de les presons franquistes. N'hi ha que no li perdonen, però, algunes actuacions seguidistes i co-responsables en relació als buròcrates del PCE a l'exterior. Una altre Gregorio amb passat militant al PCE de la clandestinitat, el periodista i escriptor G. Morán, autor del llibre Miserias y grandeza del PCE, retreu a López Raimundo una actuació culpable en l'exclusió i abandonament de Joan Comorera, el primer dirigent del PSUC que va ser capaç de defensar la singularitat del partit, el seu caràcter de partit revolucionari, obrer, internacionalista, però gelós a carta cabal del seu caràcter nacional català.

Amb tot i la complexitat de les biografies d'aquests personatges, amb els seus clarobscurs -zones de glòria i zones d'ombra-, López Raimundo estava orgullós de ser comunista i de dirigir un partit tan important que avui no és possible referir-se a la construcció d'una Catalunya democràtica i autònoma sense el PSUC, de manera que els dos referents de Catalunya en la lluita contra la dictadura i per la llibertat són el PSUC i l'abadia de Montserrat, per aquest ordre. El PSUC de López Raimundo va tenir una influència real i molt marcada en l'activisme d'esquerres a les Illes Balears; especialment visible a Menorca.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris