algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

La política complexa i els polítics simples

Quines condicions hauria de tenir un polític? Vella pregunta, viu el cel, que reapareix cada cop que, com és el cas, i passa sovint, ens plantegem quina credibilitat mereix una actuació concreta d'un polític o el conjunt de la vida política. Un exemple que ja no serà el darrer. S'esdevé que Mariano Rajoy (que ha aparegut als cartells publicitaris, prometent-nos una vida millor) i els seus assessors s'aixequen un xic eixelebrats, o animadets, i proposen una rebaixa fiscal que evitarà tota imposició als que guanyen menys de 16.000 euros l'any. Ok. Endavant. Però resulta que aquesta promesa, segons el PP, no suposarà cap despesa a l'erari públic, mentre que segons Solbes perjudicarà les hisendes estatal i autonòmiques en prop de 5.000 milions d'euros. Com si el metge ens digués: preneu aquest medicament, perquè amb la mateixa probabilitat us suposarà la curació o un agreujament gairebé insuperable de la malaltia. I per demanar-se amb una certa urgència quines condicions ha de tenir la política, diria hom, per ser considerada seriosament, tret que haguem entès que en temps de promeses electorals la lògica deixa d'estar vigent.

El cert és que durant les campanyes electorals tothom promet rebaixes d'impostos i que no es recorda a la història cap notícia de cap polític que hagi fet campanya prometent que apujaria els impostos, mentre que la crua realitat és que els impostos gairebé sempre pugen. Això és una anomalia, que cridaria l'atenció en qualsevol altre camp de l'activitat humana. Qualsevol professió ve definida per l'exigència d'uns coneixements que en garanteixen l'aptesa, i per una paral·lela mena d'honradesa, una bona fe professional, que se suposa tan exigent com aquelles específiques habilitats. La política, no. La política no exigeix coneixements de cap tipus ni una específica honradesa; per això s'autoproclamen honrats, sospitosament, tots els candidats al vot, despertant les inquietuds del votant, ben igual que si el cirurgià se'ns presentés afirmant la seva competència. Què hauríem d'exigir, als polítics, més enllà de l'oferta? Que siguin intel·ligents, sembla una exigència mínima. Que tinguin seny, com ens proposa contínuament el mateix Rajoy. (Un seny conservador i tradicional, per descomptat, en el que qualsevol canvi significatiu esdevé forassenyat). Que tinguin habilitat per persuadir els legisladors, per descomptat -posat que els legisladors són sempre del mateix partit que governa- i també als ciutadans escèptics, perquè els militants i els votants ja se suposen convençuts. Que plantegin la política com a medicina, a la recerca de solucions, però també com alguna cosa més, ni que sigui medicina preventiva. Que no siguin freds, que hi posin l'ànima, fent cas al reclam de Tony Blair vers el seu successor, Gordon Brown: «Els laboristes hem de tenir ànima». Que mantinguin algun residu de l'esperit revolucionari que potser tingueren de joves (i això que per alguna estranya raó, la rebel·lió juvenil és ben acceptada, quasi natural, en l'esfera política, però l'intent adult d'engegar algun canvi efectiu sempre se suposa sinònim d'un inacceptable i anacrònic radicalisme). L'oblidat Project for a New American Revolution que han difós recentment alguns cèlebres descontents de l'autoritarisme bushià ha reclamat poc més: capacitat de riure, no creure's infal·lible, i una certa indefinició que hauria de ser benentesa com a capacitat d'adaptació a un entorn naturalment canviant. El polític clàssic, weberià, en diríem, podria plantar-se davant de la comunitat i mostrar els seus dubtes entre diferents alternatives, però la demanda contemporània és més aviat una confucianista inconsistència productiva, una adaptabilitat igualment sense límits i sense estridències, que posa el seny en la consciència innocent del qui no ha pecat -o ho hi ha errat- no per manca d'ocasions sinó pel seu excés. També una bona dosi d'apel·lació i d'acceptació de l'evidència (què queda, en el món canviant, sinó les evidències, com a font de simpatia entre l'establishment i els electors?), i una certa necessitat de conformisme, d'acceptació de la moda, per mimetitzar-s'hi i així aparèixer modern, vigent, actiu (res més perillós que passar de moda, en el redol de la política, que gairebé mai premia els retorns).

Groucho Marx deia que la política és l'art de cercar problemes, trobar-los, fer-ne un diagnòstic fals i aplicar-hi els remeis equivocats. L'acudit és bo, com tots els de Groucho, però oblida la complexitat de tot allò que pot ser englobat sota el mot de «problemes». Així les coses, si els problemes són complexos, per què no exigir que no se'ns presentin solucions simples, ni tan sols per fer-ne acudits?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris