algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
16°

Svetlana, sacrificada als índexs d'audiència

El reality-show perfecte seria aquell en què l'audiència decideix la sort d'un grup de condemnats a la cadira elèctrica o a la injecció letal: en un corredor de la mort en què cap racó no podria escapar de la mirada de les càmeres d'un Big Brother patibulari, els reus convictes, rigorosament vestits de taronja, establirien relacions entre ells i se sotmetrien a les proves dissenyades pels guionistes. Al final, els sms enviats per l'audiència salvarien o condemnarien. Nihil novum sub sole: al circ romà, la multitud escridassava per inclinar el polze de l'emperador cap a dalt (pietat per al gladiador) o cap a baix (carnassa per als lleons). A l'extrem oriental de l'Imperi Romà, mentrestant, una altra multitud exigia l'indult pasqual per al bandoler Barrabàs, davant d'un Ponç Pilat que tenia molts de dubtes, i que al final, conta la història, se'n va rentar les mans.

Fins a cinc dones han mort a Espanya, durant els darrers anys, després d'oferir l'infern de les seves vides com a matèria primera en la batalla aferrissada per l'audiència televisiva. Svetlana, la darrera, ha estat directament sacrificada a l'altar de la teleporqueria. Els responsables del Diario de Patricia devien sentir-se satisfets amb l'espectacle d'un maltractador prometent amor i devoció etern a la seva víctima. Ara al·leguen ignorància, i s'esforcen a demostrar l'exhaustivitat dels seus controls previs, però potser la tragèdia s'hauria evitat si l'historial dels convidats fos analitzat amb la cura amb què deuen ser estudiats els efectes de cada una de les entrevistes sobre els índexs d'audiència. «Porque las paga el vulgo, es justo / hablarle en necio para darle gusto», diuen els versos immortals de Lope de Vega. Traduït a la post-modernitat: com que paguen les empreses anunciadores, és just donar-los carnassa per guanyar públic per als seus spots.

No fa falta ser psicòleg per saber que les explosions de penediment i les promeses emfàtiques de rectificació formen part del quadre habitual de conducta dels homes que es relacionen amb la seva parella amb crits, insults i, arribat el cas, cops. Demanar perdó de genolls i alçar la mà són actes successius d'un mateix model de relació. De vegades, l'home agenollat cerca la solemnitat absoluta per a la seva declaració de perdó i per al seu jurament de canvi, i la troba en la dramatització televisiva: t'ho dic delante de toda España. El problema és que si la negativa també és pública i retransmesa a milions de telespectadors morbosos també és una negativa amplificada, una humiliació insuportable que multiplica la necessitat de venjança. D'aquí a la tragèdia, hi ha una passa petita. Tot això ho deuen saber els psicòlegs que les productores afirmen tenir, si no varen obtenir el títol en una tómbola (un altre nom de tele brutor!). Juguen amb foc, i no poden al·legar que ho ignoren.

El cas d'Svetlana posa de manifest que els reality-show no són un muntatge, diuen alguns. Fals: un snuff movie continua essent un movie, no és la realitat. Ningú no actua igual a casa que en un plató. José Ignacio i Svetlana són actors de pel·lícula dolenta, encara que no cobrin (no cobren?) i encara que no sàpiguen que actuen. Els elements del muntatge hi són tots: les càmeres, el maquillatge, els focus, els ingressos publicitaris. Passa, només, que de tant en tant hi ha algun personatge (com si d'un Pirandello cutre i tràgic es tracàs) que se surt del guió.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris