muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
15°

Tradició i orfenesa

Si hi ha una queixa molt estesa entre la raça humana mínimament assenyada és la de no haver rebut dels nostres majors -dels nostres mestres, en teoria; dels nostres mestres que ens han fallat o s'han esfumat- aquells ensenyaments bàsics, aquelles dades fonamentals, que ens haurien estalviat tants d'esclats i tants de treballs per a poder suplir-los (potser, sols en part) pels nostres propis mitjans, pagant religiosament el preu de tantes marrades. Perquè resulta empipador haver de gastar uns valuosos anys de la pròpia vida en aprendre veritats que podrien haver-nos estat transmeses en poques setmanes o pocs mesos. Perquè haver d'obrir-se pas en pla majorment autodidacte no és ni gaire plaent ni rendible. Ja ho va deixar dit Emmanuel Lévinas: Malheur à l'autodidacte! Sense mestres, sense mestres autèntics, no pot donar-se una transmissió eficaç de la tradició ni de la cultura en el sentit més ample d'aquest terme. I no hi ha dubte que la inexistència d'una tradició consistent i operant suposa realment una certa orfenesa.

Així, aquestes realitats de tradició i orfenesa, sovint potser no massa compreses, afecten tota activitat humana. També la pràctica de l'art, la pràctica de l'escriptura, la pràctica de la parenta pobra. Lluïsa Julià, pugnaç i documentada acaba d'oferir-nos, amb el touchant títol de Tradició i orfenesa, un conjunt de densos treballs i articles dedicats precisament a l'estudi de com ha afectat aquesta temàtica a les escriptores en la nostra llengua, a partir de Maria Antònia Salvà i fins a Maria-Mercè Marçal. Com ens ho defineix en una breu introducció: «El problema de ser acceptada com a escriptora en una tradició masculina». I no deixa de cridar l'atenció del lector que, des d'un primer moment, en aquesta esmentada introducció, assenyali com una part significativa del problema: «les universitats i altres institucions amb capacitat de lideratge, (que) van prendre, en la nova etapa democràtica, una actitud extremadament restrictiva respecte als valors literaris de la pròpia tradició... amb la conseqüent menysvaloració d'aquelles veus literàries que s'apartaven de l'estètica entronitzada. Entre elles, i de forma general, la veu de les escriptores, tot i que a partir dels anys setanta una nova generació s'hi incorporava amb força».

La figura i l'obra de Maria-Antònia Salvà -per a un servidor, possiblement les més interessant de l'Escola mallorquina- hi és estudiada de nou per Lluïsa Julià amb el respecte de sempre. És molt interessant el treball Sota el domini de la llengua. Mireia de Maria-Antònia Salvà, dedicat a esbrinar «el grau d'intervenció de la Secció Filològica de l'Institut en la traducció de Salvà», en un temps en què, centrats en la normativització de la llengua, «se sacrificaven obres sòlides de creació estilística anterior amb vista a uns criteris uniformadors».

Per a acabar amb la conclusió següent: «Podem assegurar que els canvis sobre el manuscrit original de Mireia creen un poema postís que barreja estils i registres sense aconseguir una coherència interna». Són prou interessants també els dos papers dedicats a Caterina Albert, Una cambra pròpia i Sistema i crítica al sistema. O els dos dedicats a Maria Aurèlia Capmany, Bastint la memòria col·lectiva i Mestratge i llibertat, aquest darrer acarant-la amb Montserrat Roig. Un interès especial té Què és realitat? Què és veritat?, centrat en la diferent consideració que donava Montserrat Roig al periodisme enfront de la narrativa novel·lesca, tot recordant-nos aquella frase que va entimar-nos a tots en l'entrevista que li va fer Pep Blay per a l'AVUI: «La literatura és una mentida perquè el lector pugui veure una mica de realitat». Conformen encara aquest llibre -publicat per Lleonard Muntaner, Editor, amb una portada que no sé estar-me de qualificar d'obra d'art del disseny- Carmina cum fragmentis, sobre l'obra de Maria Àngels Anglada i Cultura i agricultura i Entre la utopia i l'exili, sobre la poètica punyent de Maria-Mercè Marçal.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris