muy nuboso
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
14°

Un ciutadà de segona

Divendres passat em vaig sentir un ciutadà de segona.

Aquest dia hi havia convocada una reunió de pares a l'escola dels meus fills. Hi vaig acudir. Just abans de començar la presidenta de l'AMPA va explicar que hi havia hagut pares que havien demanat que la reunió es fes en castellà i, per això va demanar l'opinió als assistents. Jo, tot d'una vaig demanar que es fes en mallorquí, així com s'havia fet sempre. La meva petició va ser secundada per una bona partida de pares i mares i contestada per uns altres, que afirmaren que s'havia de fer en castellà per respecte als castellanoparlants.

Al final la presidenta va cedir i va fer quasi totes les seves intervencions en castellà. De tant en tant, quan contestava a qualcú que havia pres la paraula en català, contestava també en català, però quan se'n temia, demanava perdó per haver-ho fet i es tornava a passar al castellà. De les intervencions del públic ni hagué de tota casta: castellanoparlants que empraven la seva llengua, mallorquins que ho feien en mallorquí i mallorquins que optaven pel castellà.

Tot plegat em va semblar surrealista. Mai m'hagués pensat que es pogués produir una situació com aquesta. L'escola en qüestió fa tot l'ensenyament en català. De fet, va ser una de les primeres de Mallorca que ho va fer. Els meus fills hi van fonamentalment per aquest motiu. Com que jo vull viure amb la meva llengua i vull que els meus fills també ho puguin fer van a aquesta escola i no a una altra. Com pot ser mai que hi hagi pares que, sabent això, exigeixin que les reunions siguin en castellà?

Segons la constitució espanyola i l'estatut d'autonomia, cadascun de nosaltres té dret a emprar la llengua oficial que vulgui. Per tant, si un castellanoparlant vol fer les seves aportacions en la seva llengua, hi té tot el seu dret, però el que no pot fer és exigir als mallorquins que renunciem al dret d'emprar la nostra. No val l'excusa que nosaltres sabem les dues llengües i ells només una. En primer lloc perquè és un argument pervers. A mi, de petit, em varen obligar a aprendre el castellà sense demanar-me si ho volia. Ara el sé per mor d'aquesta imposició. És just que a més a més d'haver-me imposat el seu coneixement m'obliguin al seu ús? És clar que no! Ells, que no varen haver de patir la imposició d'haver d'aprendre una llengua que no és la seva, ara tenen l'oportunitat de, voluntàriament, aprendre la de la seva terra d'acollida. No els farà cap mal i els serà ben útil.

Si, altrament, s'estimen més no aprendre-la, és normal que després es perdin informació, tal vegada rellevant. Però han de comprendre que ells ho han triat així i que no tenen cap dret a imposar-nos l'ús del castellà simplement al·legant el desconeixement del català.

Vaig arribar a ca nostra trist, abatut, sentint-me en inferioritat de condicions, sentint-me un ciutadà de segona.

Em vaig ficar dins el llit, però em va costar molt adormir-me.

Vaig pensar en Jesús Tuson i el seu llibre Mal de Llengües.

Jo també som un malalt de llengua.

Jaume Lladó, professor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris