algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
18°

Aromes d'un bon cafè, un bon diari

Meditau ara, per un instant, la següent proposició. ¿Trobau que, a banda del cafè esdevingut acurada infusió, hi pot haver, en aquest món, res més captivador en expansions aromàtiques? ¿Se us acut res més fabulós per estimular les pituïtàries i, per tant, les neurones i, en general, el sistema nerviós humà, que un cafè fumejant, ben torrefactat, negre i cremós? ¿Coneixeu cap producte que superi les mil, les tres mil emanacions olfactives diverses i harmòniques d'un cafè aquilotat i conspicu: s'entén mòlt, premsat densament i filtrat per aigua just per davall del punt d'ebullició? Per mi, sí. Per mi hi ha un element que desplega tant de ventall sensorial com el millor dels cafès. Som estat un consumidor voluptuós de la infusió universal, fins que una nafra gastroduodenal féu retreure'm del consum habitual. Encara ara, però, se me dilata el badiu del nas quan alguna prodigiosa màquina italiana de fer cafès comença la seva característica xiscladissa i, d'immediat, s'estimula en mi el sentit de l'olfacte, penetrat per les aromes -de vivesa intensa per al filtre nasal humà- que es desprenen d'un cafè perfectament destil·lat. I açò no obstant, com mirava d'insinuar-vos, per mi encara és possible trobar un altre element secret -i si voleu prosaic però inqüestionable, sensualíssim- capaç de rivalitzar amb la personalitat aromàtica del cafè. Estic fent al·lusió a la tinta; més en concret a aquells tipus de tinta pròpia de les arts gràfiques, d'aspecte semblant a la pega, de superfície brillant, espessa, bituminosa, que dóna vida al món editorial en les seves variades produccions: del simple pasquí als exemplars d'un diari.

Per mi, la màxima expressió de les impremtes té forma de rotativa. Així com les cafeteres exprés italianes representen la màquina suprema per arribar al cafè en el seu màxim exponent de qualitat, una rotativa vindria a ser la reina de la tecnologia editorial: aquella que ens fa percebre la dilatada força odorífera de les tintes d'impremta. Si mai heu vist trepidar aquestes espectaculars màquines de treure diaris un rere l'altre, a una velocitat vertiginosa, descabdellant bobines de 500 quilos de pes i de gairebé 60 quilòmetres de longitud, sabreu el que vull descriure. Aigua, tinta viscosa i paper continu es combinen frenèticament per foragitar milers d'exemplars d'una publicació periodística. Aleshores, les enormes naus industrials que cal habilitar per encabir semblants artefactes gegants, arrenquen d'emplenar-se d'una explosió olfactiva intensa i penetrant, olorosa i sensual.

Tot aquest conjunt de sensacions primàries, un bon punt vibràtils, olfactives i epidèrmiques, se m'han despertat de bell nou l'altre dia. Vaig ser convidat a la inauguració de la rotativa de set cossos i una torre de color que el Grup Serra de comunicació ha instal·lat a la planta impressora de Damià i Sebastià Rotger, de Ferreries. La cerimònia, descomptat els aspectes circumstancial d'autoritats i amics, de col·legues del periodisme i de la vida social menorquina en general, a mi m'ha remogut els records primitius de la meva carrera periodística. Des que vaig conèixer la primera rotativa de ma vida -l'espectacular màquina de dos pisos de la impremta Mencheta de Barcelona-, tota la meva emotivitat per l'ofici de periodista roman irremeiablement lligada als records sensorials -diria que organolèptics- d'una rotativa en el tràngol suprem d'emanar la seva pirotècnica d'enrenous, d'olors i colors, fins a veure'n formant la meravella d'un diari imprès, tallat i plegat, enllestit per a la lectura informativa. Arribar al punt històric de veure instal·lada la segona rotativa dels annals de les arts gràfiques menorquines, no ha estat gens fàcil. Han hagut de discórrer vint-i-cinc anys, potser més, del periodisme illenc del tombant de segle per atènyer l'efemèride. El fet -ho diré sense embuts-, em fa feliç, i no ja com a episodi purament personal, sinó per com s'hi han vist acomplits els somnis de dos excel·lits amics que la professió m'ha proporcionat: en Sebastià Rotger (un impressor de raça molt periodística) i en Josep Pons Fraga (un cronista pristi essencial, de vitalisme feiner, arriscat i d'intuïció plausible, consagrat a pler a desvetllar la notícia que hi ha a la rebotiga dels gabinets de premsa). Crec que tots dos són avui uns éssers satisfets, posats en un grau de compromís professional d'entera estima a l'illa nadiua i a llurs oficis. Ara els espera la tasca llarga, la més dura: assegurar que cada matí la rotativa produeix el millor cafè de primera hora del periodisme insular. Pla, a propòsit del cafè, escrigué que era una «droga enraonada i positiva», que injecta a la gent «un punt de nerviositat eficaç». Açò és el que, exactament, esperam de la nova etapa d'un Última Hora que flueix fa set anys amb una menorquinitat que no podran negar-li ni els contraris més indomenyables.

Miquel Àngel Limón Pons, periodista

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris