nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
15°

En direcció prohibida

Romania i les bones intencions de Frankenstein

És el que passa sempre amb els monstres. Que, per molt que només vulguin fer-te una petita carícia, inevitablement t'acaben destrossant. A Frankenstein, el monstre acaba assassinant l'única persona que no el rebutja ni el tem: una nina petita que, des de la més pura innocència, li regala un ram de flors. No és que la mati intencionadament, però la seva naturalesa bestial no sap ni pot fer una altra cosa.

Per estrany que sembli, res no resulta més útil que aquesta escena de Frankenstein a l'hora de provar d'explicar què va passar a Romania i sobretot a Bucarest durant els anys que va durar el règim comunista; sobretot els anys, del 1965 al 1989, que el govern va estar dirigit per Nicolae Ceaucescu. Pres per la típica megalomania de tants tirans, obsedit a demostrar el seu poder i la seva capacitat de construir un gran país, el comunisme de Ceaucescu va voler convertir Bucarest en el buc insígnia d'una Romania que, a ulls del món, havia d'aparèixer esplendorosa, exemplar i triomfant -però que, en realitat, era grisa, criminal i fracassada.

Durant la dècada dels vuitanta, va ser quan Ceaucescu va arribar a les màximes cotes de deliri. Va ser aleshores quan, per forjar-se una lluent imatge internacional, va començar a exportar una gran quantitat d'aliments mentre els mateixos romanesos veien avarament racionat el seu menjar: per un poc de llet, sovint s'havien de llevar a les quatre de la matinada, i fer cua durant tres hores. Aquest racionament alimentari era complementat per unes constants apagades de llum que tenien el propòsit d'estalviar energia; així mateix, els pocs diners de les arques de l'Estat estaven destinats en exclusiva a executar monstruosos projectes urbanístics, a causa dels quals es va demolir, sense escrúpols estètics ni històrics, un dels barris més emblemàtics del centre de la ciutat.

Així són -i han estat sempre- les bones intencions dels Frankensteins. Les seves abraçades no entendreixen. Asfixien.

Transilvània i l'esperança

Per desgràcia per a Bucarest, però per fortuna per a la resta de Romania, el centralisme comunista féu que tots, o la majoria, de desastres es concentressin en la capital. Per això el visitant que viatja actualment arreu de Romania té la sensació que Bucarest és, més que no pas la capital, la màrtir del país: aquella ciutat i aquella gent (els seus habitants) que varen haver de carregar, en nom de tothom i sense que se'ls donés l'oportunitat de poder triar, la gran majoria dels mals d'una ideologia i una època.

Comparat amb la grisor monumental de Bucarest, una grisor que, com a molt, té un al·licient historicista per al turista afortunat i benestant, la ciutat de Timisoara i, sobretot, els pobles, ciutats i paisatges de Transilvània són una mena de miracle i, al mateix temps, de sarcasme. Timisoara, per exemple, amb les seves cases sense màgia i les seves places vastes i espaioses, representa tot allò a què un país pot aspirar després de dècades de sofrir una cruel tirania: la normalitat. A Timisoara, no hi ha rastres de la megalomania de Ceaucescu. La major part de la ciutat és digna però vulgar, mentre que al centre ben delimitat és on es concentren tots els atractius, amb la majestuosa plaça Unirii com a eix, màxim emblema i reclam: les cases altes i senzilles, amb les seves façanes multicolors -groc, blau cel, verd, taronja...-, i l'antic empedrat incòmode, bell i desigual.

Cosa semblant passa amb les ciutats de Sibiu i Sighisoara, dos dels cors turístics de Transilvània, l'atractiu de les quals depèn en exclusiva dels centres històrics. El de Sibiu, més colorista i tou, elegant però un punt mel·liflu, com de dibuixos animats, o de món medieval del Hollywood dels cinquanta, amb poc fang i poca misèria, i sempre encantat i en tecnicolor (encara que, potser, aquesta és només una impressió recent, a causa de les restauracions que s'han dut a terme els darrers anys, després que la ciutat fos elegida Capital Cultural Europea del 2007).

El centre històric de Sighisoara, en canvi, és més esquerp; més honest, per tant, respecte de la duresa i l'hostilitat veritables de l'època medieval: la ciutadella perfectament conservada i les nou torres, que encara la vigilen, fan al visitant, sobretot de nit, quan ningú més no hi passeja, o a primera hora del matí, quan tot està cobert de neu nova i tranquil·lament trista, una sensació de temps preservat, arrabassat del calendari.

És desolador pensar què seria avui d'aquestes ciutats si, tal com es féu amb Bucarest, se'ls hagués trastocat el centre històric per refer-ne i aprofitar-ne els terrenys. Encara que, si això o una cosa semblant no s'esdevingué, fou menys per manca de temps que per estricte centralisme polític. Perquè es veu que un dels projectes estrella que volia emprendre Ceaucescu en enllestir amb Bucarest, era el de destruir vuit mil petits pobles de la regió de Transilvània, traslladar tots els vilatans a les ciutats dels voltants, i destinar els nous terrenys a l'agricultura.

Potser és perquè no ho va aconseguir que molts dels habitants d'aquests petits pobles, aïllats de tot, bellíssims en el seu isolament tan pobre i aspre, es revelen nostàlgics de l'època del comunisme. «Almenys llavors», em conta una velleta que m'obre les portes de l'església saxona de Viscri, «hi havia feina per a tothom, i tothom sabia què havia de fer i què rebria a canvi». Segurament és un enyor justificat, comprensible, sobretot tenint en compte que, segons el dir de molts romanesos, l'estat actual els té completament desemparats. «Només ens presten atenció», m'explica un estudiant d'enginyeria, el pare del qual té un petit negoci al qual ell fa comptes d'unir-se en acabar la carrera, «quan ens han de reclamar els impostos».

Justament perquè Ceaucescu no hi va poder dur a terme el que hi tenia projectat, avui Transilvània és l'esperança (una de les esperances) de Romania. Si els responsables de gestionar-les fan bé les coses, ciutats com ara Sibiu (una Berna sense tanta fortuna o una Salzburg sense tant glamour, però una relíquia perduda prop dels Càrpats) i com Sighisoara, en pocs anys seran destinacions turístiques molt sol·licitades. I això per no parlar de les rutes que es poden fer, de poble a poble, per la regió, resseguint les esglésies fortificades que fa cinc segles construïren els saxons: la de Saschiz delicada; la de Viscri exuberant en la seva austeritat atemporal, secreta i exacta; la d'Agnita rotunda; la de Biertan imponent, delicada i sumptuosa...

I Dràcula?

A primer cop d'ull pot semblar inapropiat comparar Romania (la comunista), terra natal de Dràcula, amb l'únic gran monstre, mític o literari, que li ha fet la competència: el monstre de Frankenstein. Ben pensat, però, és inevitable no veure que aquest, lleig, fet a partir de trossos de cadàvers, és la representació perfecta de la primarietat ruda i brutalitzada del comunisme, tan tosc i perillós, tan elemental. De la mateixa manera que, si s'estira la comparació, no es difícil veure en Dràcula, sofisticat i atàvic, seductor i maligne, pompós i pervers, un símbol prou exacte del feixisme.

Dedicatòria

Mai no m'ha semblat apropiat això de dedicar un article a algú. És antiliterari i antiperiodístic, perquè trenca el to del text i perquè posa unes intimitats i uns afectes allà on bàsicament hi hauria d'haver anàlisi, lucidesa, estil, informació. A vegades, però, la literatura només té sentit si es posa humilment al servei de la vida, és a dir, de les intimitats o, si més no, dels afectes. És per això que els papers que he escrit o que d'ara endavant pugui escriure sobre Romania aniran sempre dedicats a en Joan Llinàs, en Jordi Santiago, n'Andra Dumitru, n'Irina Ionesco, n'Elena Ciutescu i na Sinziana Nicolae: els amfitrions més generosos.

PERE ANTONI PONS

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris