algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 13°
13°

Ciutadania silent

Dels meus anys a Mèxic, aquests dies m'han tornat al cap dues vivències personals. He de dir que els meus sentiments estan molt a prop de l'Amèrica Llatina i que en certa manera me sent ciutadà d'aquell continent. Només en certa manera. No vull dir a mitges o temps parcial. Sinó d'aquella condició que per res del món pugui ferir la sensibilitat de cap ni un dels que realment ho són. És a dir, possiblement, de forma callada. Una ciutadania silent, que no ciutadà callat. «Sabe, Sr. Alomar, por qué somos así los mexicanos» me deia en to confidencial l'Indio Fernández, «porque semos así» contestava ell mateix. Diferents, però iguals? Vostè sabrà, de vostè depèn, entenc que me va voler dir. Just darrera, com un decorat d'un teatre, damunt la repisa de la xemeneia, a la seva casa de Coyoacan, hi havia una pila de cartrons d'Alas, un marca de tabac popular entre les classes pobres mexicanes, i unes botelles de brandi Presidente de la casa Domecq. Amb aquell paisatge de fons per ventura sobraven les paraules.

Als pocs dies de viure a Mèxic, record com si fos ara mateix, i ja fa vint-i-set anys, increpava amb to imperatiu, és a dir de mala llet, un dels funcionaris locals empleats a l'Ambaixada d'Espanya. L'energia europea front a la mandra indígena o mestissa. En plena diatriba, vaig intuir, més que observar, un somriure quasi imperceptible que brotava molt lleugerament de les comissures de la boca del funcionari nadiu. Bombolles de sornegueria, diria jo. De seguida, vaig comprendre que aquell home era feliç fent-me perdre els estreps. Era la primera lliçó de convivència de les moltes que em quedaven per aprendre. La intel·ligència indígena o mestissa s'havia imposat. Durant anys, Manuel, el nadiu, mestís de soca-rel, va ésser el meu col·laborador. Matiner, diligent, eficaç, intel·ligent i sempre sorneguer. Però passava el temps, i al contrari del seu somriure que vaig poder intuir en el primer cara a cara, la seva mirada seguia impenetrable. No volia dir res, no parlava, era negre. Com la mirada de tants i tants nadius i nadiues, bella, però profundament negre. És la mirada que mai has de gosar penetrar, la cara oculta de la llatinitat.

Parlava de dues situacions o records que me venien a la ment. El segon d'ells és una mica més groller o prosaic que el primer. Era un dotze d'octubre, dia de la raça, i com cada any, estàvem en el Passeig de la Reforma de la capital mexicana, davant el monument on es celebra aquest esdeveniment. Era tradicional que una autoritat mexicana de primer nivell fes un discurs, sempre d'alt contingut indigenista i, molt sovint, de repulsa per l'actitud dels conqueridors espanyols. Un discurs més de consum intern, cara a la galeria mexicana, que un missatge dirigit a l'altra part de l'oceà. El ministre de torn es devia està passant una mica de to quan l'ambaixador, que era nou, me va demanar si era oportú que abandonéssim el lloc en senyal de protesta; li vaig dir que el millor era aguantar i que el dia següent anés a Los Pinos a intercedir per qualsevol dels temes que estaven bloquejats, que segurament li trobarien solució. Així ho vàrem fer. No sé si se li pot dir experiència o pragmatisme, però entre familiars un ha de saber mirar els ulls i callar, sobretot quan la mirada del de davant és tan impenetrable que rebota en contra la teva pròpia.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris