algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

El president i Paco de Lucía

Paco de Lucía ha estat, enguany, el convidat del PSOE and Co a la World Travel Market. De Lucía és andalús i, tocant a ideologia, molt possiblement tira cap a l'esquerra. Va ésser amic de Camarón, intèrpret de Falla, admirador de Sabicas. N'hi ha prou amb una ullada a la seva biografia per veure que té un compromís ètic amb la vida i amb les coses que l'envolten. Vull dir que no és un personatge de plàstic com Claudia Schiffer o Boris Becker, icones dels conservadors. De la procedència geogràfica i cultural de Paco de Lucía únicament en podem dir lloances, encara que hi hagi, a Andalusia, polítics tan cretins com per negar-se a satisfer la demanda d'ensenyament de català que es produeix a les ciutats amb més immigració cap a Catalunya o les Illes Balears. L'andalús d'esperit sa, que és aquell que no escolta la COPE ni es deixa influir pels tòpics de Tito Boadella, tresoreja el mateix cabal de virtuts que la gent de qualsevol altre poble del món. De manera que és solidari, honest, noble, i si per casualitat és de la comarca de Cadis, com ho és Paco de Lucía, sol gaudir d'un caràcter obert i comunicatiu. En l'aspecte artístic, Paco de Lucía és un guitarrista excepcional i ha estat força agosarat com per a cercar fusions del flamenc amb el pop i amb el jazz. Hi ha entesos dignes de crèdit que el titllen de genial. Ho és? Possiblement sí. D'ell pot afirmar-se, sense por a passar-se ni una mica, que és meravellós, espaterrant, sorprenent, desconcertant, excel·lent, esplèndid, admirable, prodigiós, esbalaïdor, colpidor, mirífic, fascinant, atraient, captivador, magnètic, colossal, monumental, excepcional, grandiós, immens, brillant, esplendorós, rutilant, lúcid, agosarat, audaç, arriscat, i tan racial que té penques, amb la màgia d'uns dits que no aprengueren solfeig, de fer parlar a la guitarra el llenguatge del seu poble. I també de fer-la plorar, sentir, sospirar i emetre quejíos, perquè una guitarra -en les seves mans, insisteixo- no sols té vida, sinó ànima. És un andalús universal i ha aconseguit que el flamenc arribi arreu del món amb un segell de prestigi indiscutible. Qui pretén lloar Paco de Lucía i li dedica alguns dels adjectius que acabo d'enumerar, es trobarà en el camí de l'elogi mesurat i potser farà curt. En canvi, allò que no es pot dir d'ell -l'únic que no es pot dir- és que amb la seva guitarra transmite lo que son nuestras islas. I això és, precisament, el que va dir l'Honorable Antich, aprofitant que l'havien fet viatjar a Londres amb un paper a la butxaca. Ai, sants metges de Pina! Vejam, president, Paco de Lucía va tenir de referent Niño Ricardo, un sevillà. Vull dir que no va ésser alumne del mestre Calatayud i que, molt probablement, per Algesires no li donaren l'oportunitat d'aprendre les notes del copeo o de la mateixa. Res, tampoc no n'hem de fer un gra massa. Però els professionals de la ploma que li preparen els discursos s'han guanyat una estirada d'orelles.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris