nubes dispersas
  • Màx: 12°
  • Mín:
10°

T'he conegut sempre igual com ara...

Un dia de principis dels anys setanta el cantant Raimon anava pel carrer a la Barcelona dominada pel franquisme. De cop un home no el saludà però li va somriure. Raimon quedà bocabadat. Era Gregorio López Raimundo, màxim responsable del PSUC, el partit dels comunistes catalans. Feia uns mesos Raimon l'havia conegut a França i creia que estava a l'exili. No era així. Lluitava contra el franquisme en plena Barcelona. D'aquella trobada fugaç sorgí una de les més famoses cançons del cantautor: T'he conegut sempre igual com ara, els llavis fins la bondat a la cara... amic, company, conscient del perill. Gregorio López Raimundo va morir ahir, a 93 anys. Fou tot un símbol de la lluita contra la dictadura. Combatent a la Guerra Civil com a comissari polític al front d'Aragó, visqué els moments més gloriosos i també més durs dels comunistes catalans. La influència soviètica a Catalunya era molt gran: assessors militars, pilots, serveis d'intel·ligència. Alguns dels companys de López Raimundo no resistiren la temptació i passaren a treballar per als soviètics. El cas més conegut és el de Ramon Mercader (també antic combatent al front d'Aragó a la columna Del Barrio) que assassinà Trotski a Coyoacán el 1940.

López Raimundo, per contra, i sense renunciar mai a les seves idees i principis va saber mantenir una relativa independència respecte a l'aparell burocràtic de Moscou. A partit del 1977, quan el PCE i el PSUC foren legalitzats, López Raimundo fou un ferm defensor de l'eurocomunisme, de la renúncia a la dictadura del proletariat i, en definitiva, d'arribar un pacte social per fer possible la democràcia a Espanya.

Va pertànyer de ple dret i com a membre molt destacat a una generació que en la seva primera juventut va combatre l'avanç del feixisme amb les armes a la mà, que desprès reorganitzà la resistència clandestina dins l'Estat espanyol però que, quan arribà l'hora de la llibertat recobrada, apostà per la reconciliació i deixar de banda l'odi i l'afany de revenja.Un cop convertit en diputat a les Corts de Madrid i essent persona molt respectada durant la Transició, mai no oblidà que venia dels amagatalls, dels pisos francs i del temor de ser detingut d'un moment a l'altra. Una vegada, en aquella Espanya de la llibertat recobrada, una periodista demanà al veterà comunista clandestí: Vostè de quin color du els calçotets? I el líder del PSUC contestà: El diumenge són blancs, però a mesura que avança la setmana ja és més mal de dir. Aquella generació havia après a viure entre penalitat i sacrificis. Una muda de calçons blancs era un luxe. Asssumiren el poder amb coratge i disciplina quan quasi eren imberbes. Ho va descriure molt bé la seva dona, l'escriptora Teresa Pàmies a Quan érem capitans. Gregorio López Raimundo era un dels darrers vestigis vius (encara en queden, Carrillo, per exemple) d'una fornada de ciutadans amb majúscules posada a prova i que fou exemple d'heroicitat.

El modèlic procés que ha viscut l'Estat espanyol és a causa de gent de la talla de López Raimundo. Memòria imperible cap a ell.

Els llavis fins, la bondat a la cara... He sentit un gran orgull molt d'home...amic, company, conscient del perill.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris